Farré és optimista i parteix de la base que els immobles ja construïts disposen de segurs elements de detecció i combat d’incendis. Amb aquesta premissa i convençut que els aïllaments impedirien que el foc «no es desenvolupés» té força clar que un drama com el viscut aquest dijous a València difícilment es podria viure a les torres d’Escaldes. Però el que és ben cert és que el foc mortal de la capital del Túria i un incident que va ocórrer divendres passat i que durant moltes hores va mantenir sobre la taula la possibilitat d’haver de desallotjar La Torre, el segon dels gratacels per ordre de construcció, han encès les alarmes i la preocupació. El director del DEPEIS no està autoritzat a parlar de l’esmentat incident perquè té la base en un informe dels propis bombers que va ser lliurat divendres. «És confidencial.» Les fonts comunals i governamentals consultades, però, emmarquen una mica més què és allò que va passar. Els bombers han demanat que un tram d’una canonada d’aigua construïda justament per actuar com a element antiincendi sigui canviada perquè hauria de tenir un diàmetre superior. Necessita més pressió als pisos més alts. Allí on les escales dels bombers mai no permetrien arribar. Imatge parcial del Clot d’Emprivat i més enllà des del terrat d’una de les torres. Quan la cònsol d’Escaldes, Rosa Gili, va llegir l’informe en qüestió va estar debatent durant hores, potser algun dia i tot, la possibilitat d’ordenar el desallotjament de l’edifici. No volia assumir riscos sabent que «s’està fora de normativa», una apreciació que no és ben ben exacta si s’atén a altres detalls que ofereix Farré sense referir-se a l’informe del qual no pot parlar. I és que els bombers, al Clot d’Emprivat, han fet de mutu propi múltiples suggeriments per dotar els immobles d’elements de seguretat més enllà del que estableix la norma. Però a Escaldes hi ha hagut durant tot el cap de setmana pànic. La promotora de l’edifici i els seus responsables d’enginyeria han posat mans a l’obra i en pocs dies estarà totalment substituït el tram de canonada que es considerava massa petita. I si al comú escaldenc hi havia temor, al Govern també per l’impacte negatiu que hauria pogut tenir el desallotjament d’una torre. Perquè a Prat de la Creu es parla molt de sostenibilitat i del que sigui, però són conscients de la recaptació que generen aquestes construccions i els diners que generen per a constructores i altres empreses. En fi. LA NORMA I ELS MITJANS Les torres que s’estan construint al Clot d’Emprivat són considerats projectes constructius de gran alçada i no estan contemplats a les actuals normatives contra incendis. Van ser força pioneres a l’època, però daten del 1978 i el 1983. Per a tot allò que no preveuen aquells reglaments, que establien en set plantes les construccions més elevades que es podien fer a Andorra, cal aplicar, de manera anàloga, la normativa més restrictiva de qualssevol dels dos països veïns. A nivell d’incendis, França és molt més dura que Espanya. D’aquí que les torres hagin de sotmetre’s a la legislació francesa. Amb les adaptacions que suggereixin els bombers, si escau. En aquest sentit Farré explica que hi ha hagut molta «proactivitat» des del departament en fer suggerències a partir de la feina i les anàlisis fetes pel grup de prevenció del cos, que ha efectuat «múltiples visites» a les torres en construcció i «s’ha permès la llicència de fer suggeriments» que sempre han estat ben acollits per les propietats, per les promotores de cadascun dels immobles partint de la base que les propostes fetes des de bombers sempre anaven més enllà de la legislació aplicable en la matèria. En el cas d’un incendi com el de València, admeten diverses fonts consultades, ni treballant tots els agents que actualment exerceixen al Principat no n’hi hauria prou Els bombers tenen mitjans tècnics i humans per atacar un foc, sí, però en el cas d’un incendi en una de les torres cal un suport extra des de la pròpia edificació. En el cas d’un incendi com el de València, admeten diverses fonts consultades, ni treballant tots els agents que actualment exerceixen al Principat no n’hi hauria prou. A Andorra hi ha poc més d’un centenar de bombers. A València n’hi van treballar, pel cap baix, uns tres-cents sumant-hi recursos de diversos parcs i unitats (l’exèrcit, per exemple). El DEPEIS disposa d’un camió escala de 30 metres de molta edat que està situat al Pas de la Casa. També té, en els tres propers casos tots basats al parc central de Santa Coloma, un altre camió escala de 25 metres d’una certa antiguitat, un altre camió de les mateixes característiques però de 30 metres i adquisició recent -uns 750.000 euros de cost- i un camió de braç articulat de 30 metres més. «Estem ben dimensionats» quant a recursos mòbils, parc aeri. Però amb trenta metres disposats en un angle de 70º, que seria segurament el màxim que es podria estendre l’escala, tot just s’arribaria a una setena o vuitena planta. I conèixer aquest element, el cap de setmana passat, també va fer agafar un cangueli al Parc de la Mola i a Prat de la Creu. El camió escala més nou de què disposen els bombers. Pensar que amb grues de més alçada es podria resoldre millor una situació és enganyar-se, ve a dir Farré, que explica que les eines amb les quals es va treballar a València són molt similars a aquelles de què disposa el DEPEIS. A més, camions escala de més altura no ofereixen gaire marge de maniobra, no són excessivament operatius i molt sovint no es podrien arribar a fixar allí on haurien d’anar perquè no es podrien estabilitzar prou bé o, fins i tot, hi hauria risc d’esfondrament de l’indret. A banda, a 60 metres, per exemple, la inestabilitat amb la qual es treballaria, més si hi ha vent com en el cas del malaurat incendi de la capital valenciana, faria inviable la tasca dels bombers. IMMOBLES PREPARATS D’aquí que és necessari que les pròpies torres tinguin els seus propis mitjans antiincendis. Les del Clot d’Emprivat han de tenir una columna humida amb un tub d’un diàmetre de 80. Ho explica Farré, que sense entrar en confidències dona a entendre que aquesta columna és la canonada de què es parla des d’Escaldes que hauria de sofrir canvis en el gratacels La Torre. Aquesta columna va d’extrem a extrem de la torre garantint que sempre hi ha un punt d’aigua a pressió suficient fins al capdamunt de la construcció. El conducte passa per la zona de serveis de tot l’edifici. El DEPEIS disposa d’un camió escala de 30 metres de molta edat que està situat al Pas. També té, tots al parc central de Santa Coloma, un altre camió escala de 25 metres d’una certa antiguitat, un altre camió de les mateixes característiques però de 30 metres i adquisició recent i un camió de braç articulat de 30 metres més Aquest conducte és el que ha de garantir que els bombers puguin connectar a cada pis les seves mànegues per no haver d’estendre-les i haver de dependre dels recursos disponibles del camió i no haver d’enfilar-se amb unes escales que arriben fins on arriben. ¿I com arriben fins a lloc si mai hi ha foc? A veure, es parteix de la base, s’ha dit, i és una proposició encertada o no, que els materials amb què s’ha construït són d’allò més ignífugs i l’edificació està prou degudament compartimentada perquè la propagació de les flames sigui molt complicada o, com a mínim, prou lenta com perquè els bombers hi puguin arribar amb temps per atacar-les. Tornem-hi. Com s’hi arriba. Les torres tenen un ascensor reservat per a ús dels bombers. En cas d’incendi n’activen la clau i gairebé de forma intel·ligent l’elevador s’enfilarà fins al pis immediatament inferior on el sistema de detecció d’incendis hagi detectat l’alerta. I aquesta és una altra: els gratacels d’Emprivat haurien d’estar equipats -i els actualment habitats assegura Farré que ho estan- amb uns sistemes que al mínim senyal de fum posa en marxa tot el circuit. Arribats a la planta just per sota del lloc on hi ha l’incendi, «el binomi d’atac es connecta a aquesta canonada» i s’inicia la intervenció. I on no arribés l’ascensor caldria pujar-hi per les escales. D’escales n’hi ha necessàriament dues, situades en punts ben dispars. I els replans de les escales, de cada planta, han d’estar degudament compartimentats per evitar que hi accedeixi el fum. Farré assegura que, a nivell antiincendi, «els materials són bons» i és cert que cal fer molta prevenció per evitar que hi hagi d’haver una actuació. Però ni els materials ni la tipologia de construcció usada a les torres d’Emprivat, explica el director dels bombers, no té res a veure amb els immobles mortalment calcinats a València. L’HORROR DE VALÈNCIA Aquest mateix divendres, aprofitant una formació, els tècnics de prevenció del DEPEIS han estat analitzat el succeït a València a partir d’allò que han pogut veure i de tota la informació que han rebut per múltiples canals. Esperen accedir a l’informe que al seu dia s’emeti sobre l’origen del foc i sobre les causes de la propagació. A més, un dels oficials dels bombers valencians que van intervenir en la complexa extinció de les flames serà el mes que ve a Andorra perquè forma part -ja estava previst així- del tribunal d’un procés de selecció de personal que hi ha en curs. Dos bombers treballant en l’edifici de València. Hores d’ara, els bombers del Principat veuen tres factors claus, determinants, en el drama valencià. «Es van donar tres factors. Feia molt vent», això per començar. Els «emplaçaments dels vehicles aeris, dels camions escales» també van ser clau. El fet que hi hagi espais comercials, placetes, zones enjardinades, limita el potencial de les escales perquè no es pot usar tota la seva envergadura. I així va ser a València. I, per acabar-ho d’adobar, els aïllaments de l’edificació. Els aïllaments ventilats, que permeten mantenir millor la calor a l’hivern i refredar l’edifici a l’estiu, van esdevenir xemeneies en aquest cas i van facilitar la propagació. A més, explica Farré, el poliuretà que estava revestit per una mena d’alumini, durant els assajos de construcció que s’havien fet va resultar altament ignífug. Però en ajuntar metres i metres d’aquest material, un cosí germà del conegut porexpan, i no compartimentar-lo degudament, «va ser tot el contrari a ignífug, va ser del tot inflamable». El director dels bombers té clar que cal separar els aïllaments amb separadors que impedeixin el pas del foc. De ferro, d’alumini. Està convençut que al Clot d’Emprivat s’ha fet bé i explica que a nivell preventiu «venim fent un treball des de fa més de tres anys», sempre colze a colze amb els serveis d’enginyeria de les promotores. Institucionalment a Farré li toca oferir tranquil·litat i optimisme. Sempre tenint en compte que el risc zero no existeix. REPTES DE FUTUR Hi ha neguit. En principi, no pas a bombers. Però l’incident d’Escaldes, ho ha pogut constatar l’Altaveu, ha obert interrogants i ha encès alertes al comú i al Govern. Després de l’espectacular foc mortal de València l’alerta ja és alarma. En molts fronts. Hi ha fonts no oficials del DEPEIS que asseguren que «a bombers s’ha fet molt bona feina» respecte de tot allò que envolta les torres. Però «parlar dels projectes és una altra cosa. Cada torre és de la seva mare i del seu pare» i, a més a més, «el cos de bombers no és coneixedor dels aspectes constructius». Fa temps que es reclama una actualització total del reglament antiincendis i el més calent és a l’aigüera. S’espera que això es desencalli més aviat que tard, igual com s’espera des del DEPEIS que a nivell de seguretat industrial també hi hagi canvis i els bombers tinguin, com a mínim, veu a l’hora de repassar certs projectes D’aquí que s’espera que si hi ha neguit polític, això es tradueixi en posar fil a l’agulla i dotar el departament dels recursos humans, materials i, ep, normatius que s’escaigui. Perquè fa temps que es reclamen mitjans i és allò de qui dia passa any empeny. I per mostra, un botó. El reglament antiincendis és del 1978 amb una adaptació del 1983. Fa temps que es reclama una actualització total i el més calent és a l’aigüera. S’espera que això es desencalli més aviat que tard, igual com s’espera des del DEPEIS que a nivell de seguretat industrial també hi hagi canvis i els bombers tinguin, com a mínim, veu a l’hora de repassar certs projectes. En altres contrades ja participen els bombers del coneixement de certs projectes constructius. Conèixer amb quins materials es fan certes obres per poder opinar i, com a mínim, per poder preparar-se davant d’allò al qual caldrà enfrontar-se. I a partir d’aquí, que es dotin dels mitjans tècnics -si cal algun camió més, encara que no seria pas per l’escala que se seria més o menys efectiu- i, sobretot, més personal. No és de rebut. Les torres, asseguren els consultats, han suposat l’arribada d’un element nou no previst. De cop creix la població de manera molt notable i, en tot cas, per afrontar una maltempsada com la de València caldrien mans i mànegues. I potser ara no hi ha totes les que caldria. I més val, segur segur, no temptar gaire la sort. Que ni la verge de Canòlic és bombera ni Meritxell tampoc. Encara que de vegades ho semblin. I, ¿les torres són segures? Doncs sí, mentre no passi res segur que ho són.