Què la va motivar per a decidir-se per l’esquí de fons? Sempre he fet esport. Quan tenia entre deu i dotze anys ja anava al club de Naturland els caps de setmana a fer esquí de fons. Ho combinava amb el karate, l’altre esport que feia. Cap als catorze vaig decidir centrar-me en el karate, però només va durar dos anys. I llavors va arribar l’edat on toca triar… Després vaig tornar a l’esquí de fons perquè vaig fer uns campionats escolars aquí a Andorra i vaig parlar amb el Joan Erola -tècnic i membre la junta de la FAE-, que em va convèncer. Jo amb el karate no veia gaire futur i, com que el fons sempre havia estat allà, vaig decidir intentar-ho. Va sortir bé i em vaig posar a entrenar més seriosament fins el dia d’avui. És complicat combinar-ho amb la vida acadèmica? Fins a la secundària ho vaig combinar sense problemes. Després em van proposar de fer el batxillerat esportiu, el que coneixem com a esquí-estudi. I em vaig decidir a fer-lo a Ordino perquè t’ho adaptaven una mica per poder assistir a les classes i a la vegada entrenar. Quan vaig acabar el batxillerat, vaig apuntar-me a la universitat. Ara estic estudiant per la UOC cursant Administració i Direcció d’Empreses. Per què durant la setmana és a Andorra, i als caps de setmana toca viatjar? Amb l’esquí, l’única via que tenim per estudiar són les universitats online. Excepte quan tenim concentracions, normalment aquest és el planning. Quan ens toca concentrar-se, a vegades les fem fora del país, perquè així ens adaptem a la neu, etc. Com s’organitza en una setmana de competició? Les setmanes que tenim cursa no entrenem moltes hores, tot i que ho fem cada dia. Fem algun dia de sèries i gimnàs. A vegades doblem, però sense apretar molt ni desgastar-nos perquè és important arribar en forma al cap de setmana. «Normalment mai competim a 2.000 metres, que és on entrenem a La Rabassa. Sempre competim a cotes que estan al voltant dels 1.200 metres» Hi ha molta diferència entre les pistes andorranes i les d’altres països? Aquí no tenim massa pistes. Per entrenar a l’estiu està bastant bé. Però aquest hivern, justament, no hi havia gaire neu. De totes maneres, les condicions són bones. Tenim també un refugi d’alçada on podem entrenar bé, però no és ideal, ja que també s’ha d’entrenar a baixa alçada. Normalment, mai competim a 2.000 metres, que és on entrenem a La Rabassa. Sempre competim a cotes que estan al voltant dels 1.200 metres. S’ha plantejat la problemàtica de la neu amb l’agreujament del canvi climàtic? Durant tot aquest any ho hem notat. Fins al febrer-març no ha nevat i hem hagut d’anar a esquiar fora. Ha sigut bastant nou per mi. Mai m’havia passat que a l’hivern no hi hagués neu aquí. Per sort, les pistes estan en bon estat. Les trepitgen gairebé cada dia i quan hi ha neu s’entrena bé. Però si no, evidentment és un tema que preocupa a tots els esports d’hivern. A nosaltres en particular, perquè al Pirineu patim més que no pas si vius a Noruega. El rollerski és la pràctica habitual dels fondistes a l’estiu. Entrem en matèria. L’esquí de fons té dues modalitats: clàssic o lliure. On es veu més còmoda? Crec que em va millor l’estil lliure, que també es diu skating. Però m’agrada més el clàssic, depèn molt del dia. Esprint o curses de resistència? Pels resultats que he fet, crec que l’esprint em va millor. Imagino que teniu un gran ventall de tàctiques a l’hora d’afrontar les diferents curses… Sí, totalment diferents. Hi ha estratègies variades: als vint quilòmetres, surts en un grup més gran, en canvi, en un esprint, si et classifiques, són només sis persones. S’ha de regular depenent de la distància i, sobretot, del circuit. Anem cap als èxits d’aquesta temporada… Què se sent en travessar la línia de meta com a campiona del món? Al principi no m’ho creia gaire. Va ser l’eufòria d’arribar i veure que havia guanyat, però no m’ho acabava de creure. Després amb els dies ho he anat assimilant i estic molt feliç perquè era l’objectiu de la temporada. Era fer-ho bé i, evidentment, si es podia, guanyar. Però no ho veus tan clar quan estàs allà, i per això m’ha fet molt contenta. Considera que li ha canviat la vida aquell primer lloc, o simplement ha estat un pas més de la seva progressió? M’ha canviat la vida en alguns aspectes, però és un pas més per continuar progressant. Queda molt recorregut per fer i a poc a poc vull intentar consolidar-me a la categoria absoluta, que és on tothom està lluitant de veritat. Del Rio, durant la seva participació als Mundials de Planica (Eslovènia). Fa dues setmanes va debutar a nivell absolut, a la Copa del Món de Lahti (Finlàndia). Hi ha molta diferència entre categories? Sí. És una altra infraestructura i una altra manera de fer. Sobretot ho vaig notar en temes d’estratègia, que és molt més important. Guanya qui està més fort, però també qui sap col·locar-se, estar ben posicionat i atacar quan toca. En aquest sentit, l’estratègia és un punt que hem de treballar. Què li diu el Xabier del Val (entrenador) abans d’afrontar aquest tipus de curses? A Finlàndia, com que era la primera cursa, vam anar a agafar experiència. Em va dir que gaudís i que agafés experiència. L’objectiu no era guanyar, sinó que era fer-ho el millor possible sense cap pressió perquè encara soc júnior. Allà hi ha molt nivell i no feia falta anar amb pressions a sobre. Aquell dia va arribar fins a quarts de final, on va caure en una acció desafortunada que li va costar la classificació. Creu que el resultat podria haver estat diferent? Jo crec que sí. Em notava bé, estava forta i era una cursa que havíem preparat els dies anteriors. Potser sí que hauria pogut passar de ronda, no ho sabrem mai. Però sí que em notava bé aquell dia, i per això em vaig quedar amb un gust agredolç. Com és això de representar a Andorra per arreu del món? Imagino que hi ha gent a qui li xoca… Sí, fins i tot hi ha gent que no sap ni quin país és. És curiós, la veritat. La gent se sorprèn i s’alegren per mi. M’he trobat gent de països petits com jo que s’alegren bastant quan guanya un país així de petit. Ens donem suport entre nosaltres. «Considero que, amb el que tenim, ens estem espavilant bastant bé i estan sortint les coses. No només pel que fa a mi, l’any passat l’Irineu Esteve també va anar al Mundial» Fa pocs dies s’ha sabut que la FAE demana augmentar la subvenció que rep de Govern per aquest 2024… Què opinen els seus esportistes? És cert que hi ha països que compten amb molt més pressupost i mai va malament que Andorra augmenti el seu. Però considero que amb el que tenim, ens estem espavilant bastant bé i estan sortint les coses. No només pel que fa a mi, l’any passat l’Irineu Esteve també va anar al Mundial i suposo que hi havia un pressupost similar. Si ens arribessin més diners, evidentment podríem millorar certs aspectes, però amb el que tenim ho hem sabut gestionar. Potser ara és el moment que cal fer-ho, amb els seus resultats i els que està aconseguint el Joan Verdú… És el millor moment per l’esquí andorrà? Sí, per això trobo correcte que es demani. Sobretot pels resultats del Joan, que són espectaculars. Això dona peu a què altres esportistes ho puguin fer. S’ha d’apostar per ells, i es podria començar pel tema econòmic, demanant més diners a les institucions. Com s’afronta la pròxima temporada després de tots els èxits obtinguts aquest any? De moment acabarem aquesta temporada amb els campionats d’Espanya i alguna competició més que hem d’acabar de tancar. A l’estiu tocarà posar-se en forma -practico bici i rollerski- i fer una bona pretemporada per arribar en condicions a l’hivern. Quins objectius es marca de cara a la pròxima campanya? El gran objectiu és iniciar-me a la categoria absoluta. No m’he posat gaires expectatives perquè no sé com anirà. Però aniré a fer-ho el millor possible. Vull provar de repetir, almenys, el resultat de Lahti i seguir agafant experiència en aquesta nova etapa.