En fi, l’entorn del noi s’enfila per les parets. Sense justificar, en cap cas, l’acció duta a terme pel noi, que es medica des dels 12 anys. «Aquest va ser el primer error, se’l va medicar sense diagnosticar i el van acabar fent un addicte.» Després ha protagonitzat algun que altre episodi al marge de la llei essent encara menor i d’un temps cap aquí, mentre es manté sota medicació, funciona força bé. «Té bon cor.» Però males sortides. Perquè com la majoria d’adolescents amb trastorns mentals, pateix molts alts i baixos. I de tant en tant se l’ha d’ingressar a l’hospital. El cap de setmana, en un gest de mala heroïcitat i presumpta valentia, és a dir, arran d’una cagada monumental fart de prendre’s pastilles, va deixar els fàrmacs. I van començar els problemes Ara, expliquen els consultats, portava el jove massa dies bé. Tant, que el cap de setmana, en un gest de mala heroïcitat i presumpta valentia, és a dir, arran d’una cagada monumental fart de prendre’s pastilles, va deixar els fàrmacs. I van començar els problemes. Segurament va deixar la pastilla i va ingerir una mica d’alcohol. Sense passar-se. I dilluns el cos, el cap, ja estaven fora de lloc. Fins al punt que a quarts de vuit del vespre es va avisar el SUM perquè el traslladessin a l’hospital. L’explicació, quedi clar, és sempre segons l’entorn del jove. Vers les 9 de la nit de dilluns deuria entrar al centre hospitalari. I mentre li anaven a preparar la medicació i una cosa i l’altra, fart d’esperar i alterat com estava, va tocar el dos. Va marxar de l’hospital com qui no vol la cosa. Deuria ser a mitjanit. Familiars seus el van esperar un parell d’hores a l’hospital mateix per si tornava. Però no va ser el cas. Va optar per anar a casa d’un col·lega. La nit deuria anar d’aquella manera. I el matí de dimarts, el seu estat d’alteració, de desestabilització, continuava de la mateixa manera. Que sí, que va passar hores que si amb la iaia, que si amb la mare… Però com que la situació no remetia, descompensat com estava, aquest cop de mutu propi i pels seus propis mitjans, la tarda vespre de dimarts es va tornar a presentar a Urgències. «Un altre cop aquí», es veu que li van dir alguns dels facultatius. I hi ha preguntes que en certs moments i fetes de segons quina manera, no funcionen. En fi, que sí, que el van atendre, però no de la manera que esperava ser atès. «Va anar a buscar ajuda i no la hi van donar.» La família està convençuda que no li van donar cap fàrmac. [related:articles:1] Va marxar al seu domicili habitual i va sopar com sol fer sempre. Segurament es va prendre algun fàrmac dels que tenia. Per iniciativa pròpia. Deuria ser pitjor el remei que la malaltia. A mitjanit va decidir sortir. No ho sol fer habitualment, com a mínim no quan està dins d’una normalitat, d’un control. Se’n va anar a una gasolinera a Prat de la Creu que té una botigueta permanentment oberta. Va comprar cervesa i es va posar a xerrar amb dos joves que també corrien per allà. Suposadament no coneixia ni a l’un ni a l’altre. A xerrar i a beure, és clar. I vers les 3 de la matinada, sense solta ni volta, va perdre els estreps sense motiu aparent i va clavar un cop de puny a un dels dos companys de botellot que li van fer veure les estrelles. Nas fracturat, cara partida. Ell mateix, l’agressor, va demanar a l’agredit que avisés a la policia. Assegura que al mateix moment va ser conscient que havia fet quelcom de malament. L’alteració de dies, la ingesta d’algun fàrmac i el consum de cervesa havien resultat un còctel explosiu. Per la via ràpida se li van imposar dos mesos d’arrest nocturn condicionals. La condició per no haver d’anar a dormir a la presó és seguir el tractament mèdic com Déu mana durant dos anys L’agredit va aparèixer ensangonat a Prat de la Creu i va alertar una patrulla de policia que passava per allí. De seguida es va activar una ambulància per a ell i la petita recerca per detenir el jove, que en principi no va oposar cap mena de resistència. Emmanillat se’l va traslladar, per tercer cop en dos dies, a l’hospital. Els policies ja el coneixen d’algun que altre incident i del suport que han de prestar en algun cas al SUM per dur-lo al centre sanitari. Encara enmig de l’alteració, i tot i emmanillat, la resposta del metge d’Urgències no va tornar a agradar al jove, que va demanar pel psiquiatre de guàrdia. Com que no va obtenir la resposta que pretenia, el detingut va intentar deixar anar un cop de cap al facultatiu. No va arribar a res. Li van subministrar la medicació necessària per poder passar tranquil la nit a la cel·la del despatx de policia i fins a la posada a disposició judicial. A mitja tarda va respondre davant el batlle de guàrdia, que va tenir en compte totes les circumstàncies antecedents i la situació viscuda els dies previs. Per la via ràpida se li van imposar dos mesos d’arrest nocturn condicionals. La condició per no haver d’anar a dormir a la presó és seguir el tractament mèdic com Déu mana durant dos anys. Va recuperar la llibertat i, aparentment, també l’estabilització. Assegura el seu entorn que el noi se sent penedit de tot plegat. Quan escaigui, s’haurà de fer càrrec de la responsabilitat civil del cop de puny. És a dir, de compensar l’agredit pel malaurat però encertat cop de puny enmig del rostre. La sensació és que hi ha quelcom que falla. Que és difícil reconduir certes situacions i que tenir cura i posar en ordre un jove amb antecedents (psiquiàtrics) i inestabilitat per tot el que arrossega és molt complicat. Però que potser no sempre les baules de la cadena funcionen. O millor que sovint fallen. I situacions com el cop de puny es podrien haver evitat. És el peix que es mossega la cua.