El text va ser presentat pel PS ara fa unes setmanes i, com estableix el reglament del Consell, Govern ha d’emetre un informe no vinculant abans que es voti a la cambra si es pren o no en consideració. En línies generals, des de l’edifici administratiu es considera correcta la proposició de llei i, per això, l’opinió que es fa és favorable. Això sí, amb una consideració clau. Així, es preveia la possibilitat que el Raonador tingués la funció d’impugnar davant el TC la constitucionalitat de les lleis o dels reglaments que puguin afectar drets protegits per la Carta Magna. Govern s’hi oposa tot recordant que en ella, més concretament al seu article 99.1, ja es deixa clar «i de forma taxativa» quins organismes i persones poden interposar un recurs d’inconstitucionalitat. I això queda limitat a una cinquena part dels membres del Consell General, al cap de Govern i a tres comuns. Es tracta, entén l’executiu, d’un sistema «reforçat i eficient de control de la constitucionalitat» de textos normatius, basat en tres pilars: el mateix recurs d’inconstitucionalitat, el procés incidental d’inconstitucionalitat que poden esgrimir els tribunals ordinaris i el dictamen previ dels Coprínceps. I, a més, hi ha l’opció del recurs d’empara. «El Govern entén que per atribuir funcions de control de constitucionalitat al Raonador caldria una reforma constitucional», avisa l’informe, que també defensa que aquest control «es fa actualment de manera satisfactòria». [related:articles:1] Seria el principal punt de discrepància del Govern amb el text. En canvi, es valora positivament que s’atorgui a la institució «l’estatut d’autoritat», ja que en reforça «la independència, la imparcialitat i la legitimitat». També es valida el fet que la llei doni noves competències al Raonador a l’hora d’actuar davant entitats privades així com apostar per una major col·laboració amb la societat civil. «Mereix una valoració molt positiva», assegura l’informe, ja que «permetran millorar el seu àmbit d’actuació». Malgrat això, «amb tot, és molt important que el Raonador del Ciutadà pugui centrar els seus esforços a tractar els expedients relatius a aquestes competències que té atribuïdes ‒l’abast de les quals s’amplia‒ i no en un àmbit que entenem que no li és propi, com és la impugnació de l’eficàcia d’actes administratius, ja previst per altres mecanismes en el nostre sistema jurídic que funcionen adequadament». Sobre els criteris de selecció del Raonador, s’adverteix que parlar «d’alt caràcter moral» pot ser «interpretable» i «a la pràctica caldria veure s’aplicaria en el marc del procés». També s’entén que «caldria precisar més com es concreta el procés» i «com es comptabilitza amb el sistema de nomenament per votació». També es veu amb bons ulls que s’estableixi l’obligació de redactar un codi ètic de comportament, però, en canvi, s’avisa dels dubtes que es genera que es digui que la figura ha de tenir un salari «equiparable als més alts càrrecs de l’administració» sense especificar quin. Un altre punt de disconformitat és el fet que el text preveu que les queixes i les reclamacions adreçades al Raonador puguin tenir efectes suspensius en els terminis per presentar una demanda davant de l’administració. «El procediment administratiu vigent és garantista per a l’administrat i alhora és un procediment àgil i amb uns terminis adequats, que permeten que els expedients administratius es resolguin en un termini raonable de temps», es considera. A més, s’alerta que aquesta opció «es podrien arribar a formular queixes o reclamacions simplement pel fet d’obtenir un termini suplementari en determinades situacions, fet que podria arribar a sobrecarregar la institució».