Darrerament, tant en l’àmbit polític com en qualsevol altre, estem assistint al judici de la vara de mesurar d’aquells que m’agrada anomenar: els agents de la moral. I són molt pocs els que se’n salven, per no dir ningú. Estem sota el prisma i la «veritat» d’aquests agents de la moral que no saben veure més enllà del seu elm que, alhora, els protegeix de la vulnerabilitat sota la qual parlen. «Aquests agents de la moral, amb el seu elm de protecció, no són conscients de cap a on estan dirigint els seus dards; la diana real, a la que creuen tirar no és el subjecte que volen enfonsar o jutjar o desprestigiar, sinó tot el que envolta, que sembla ser al centre, però en realitat no ho és; parlem d’un verí que s’expandeix a pares i mares, fills i filles, companys i companyes de feina, caps, clients..» Tot i que podem pensar, almenys en una primera impressió, que són gent amb les coses ben clares i molt segurs d’allò que jutgen, diuen o fan, només cal veure si els que parlen estan protegits i protegides per un pseudònim o no. Doncs bé, tenen dret de fer saber a la resta de mortals la seva «veritat» de manera anònima, si així se senten menys vulnerables o els ajuda a superar la por que els puguin identificar. És legítim, però covard. Viure amb covardia és una opció, clar que sí, i no per això ets pitjor persona, tot i que s’han de mesurar els mitjans i les formes que s’utilitzen a l’hora de convertir-se en «agents de la moral. Quan es critica a una figura pública, una acció concreta per part d’algun organisme o algun incident d’abast públic, abans de vomitar la bilis (o treure la vara de mesurar que creiem tenir) ens hauríem de fer tres dubtes (o filtres) que tenen més de dos mil «socràtics» anys d’antiguitat, ja que no som conscients de les repercussions de no preguntar-nos-ho. Potser sí que en som conscients i Maquiavel tenia raó en allò que «els homes són dolents per naturalesa» o bé, aquests agents de la moral que mostren tantes ganes de fer saber la seva veritat, difamar, criticar o ridiculitzar a l’altre, siguin unes persones fràgils, buides o perdudes. Per ser uns «vertaders» agents de la moral, si es vol emetre un judici, assegurem-nos que el fet que jutgem és verdader en tots els punts; l’objectiu del nostre judici, en què ens beneficia? O, al contrari, perjudica algú?; Assegurem-nos que aquest judici és necessari o, al contrari, no ho és perquè no ens ho ha demanat ningú. Si allò que diem, fem o comentem no ha passat els tres filtres, demaneu-vos quin és l’objectiu de convertir la vostra «vara de mesurar» en la verdadera i, si és així, per quina raó no us traieu l’elm que us protegeix. No ho dic jo, però en determinats moments he de recórrer als clàssics per intentar entendre a la gent que m’envolta… Com deia, aquests agents de la moral amb el seu elm de protecció, no són conscients de cap a on estan dirigint els seus dards. La diana real, a la que creuen tirar, no és el subjecte que volen enfonsar, o jutjar o desprestigiar, sinó tot el que envolta a aquest subjecte, que sembla ser al centre, però en realitat no ho és; parlem d’un verí que s’expandeix a pares i mares, fills i filles, companys i companyes de feina, caps, clients… i una llarga llista de cercles concèntrics que envolten al subjecte suposadament jutjat o «moralment mesurat». Segur que algú de vosaltres ha llegit, escoltat o vist a aquests agents de la moral o, potser, en sou un d’ells. Segur que a molts i moltes de nosaltres ens venen al cap «subjectes jutjats» que semblen ser la diana i que, en realitat, els dards dirigits a aquests agents a qui realment estan perjudicant és a la gent del seu voltant. Segur que també ens creiem amb el dret de mesurar als altres amb el nostre varem; criticar allò que fan o deixen de fer en les seves vides privades i que no ha passat cap dels tres filtres dels quals he parlat abans de «mesurar-los» (has estat pesat a la balança i et falta pes…) La meva tampoc és la veritat de tothom (de vegades ni la trobo) i per això faig una crida a saber, sense elm, les veritats d’aquests «agents de la moral» per continuar defensant allò que és vertader en tots els seus punts, allò que no perjudica a ningú quan ho dic i allò que és necessari dir per què així m’ho han demanat i és el meu deure moral, sense jutjar a ningú. No som «agents de la moral».