No, qui posseïa el llibre no és ni d’Andorra ni de l’Alt Urgell. Ni tan sols hi té cap vincle aparent i, en tot cas, mai no va tenir relació ni amb la política en general ni menys encara amb la política andorrana. Ni amb cap institució oficial. Ni d’aquí ni d’arreu. Tampoc es tracta ni d’un historiador ni d’un col·leccionista. Ni d’un antiquari. Sí d’una persona de certa edat que sabia que en una segona residència o similar, entre altres pertinences, hi havia un llibre d’actes d’Andorra. Ho sabia, poc o molt, perquè en les primeres pàgines queda ben identificat de què es tracta. [related:articles:1] Si el llibre ha tornat al Consell General és per casualitats del destí i molta sort. Fortuna pura i dura. Una confluència de factors. Igual que s’ha trobat, podria estar al riu, indiquen els consultats. Per lògica i sentit comú, per molt que s’hagués gratat, per molt que s’haguessin resseguit els camins del seny i s’haguessin desfullat possibles opcions amb molta rauxa, per molt que hagués furgat Jordi Guillamet -historiador medievalista i perseguidor del llibre- probablement no hauria anat a raure amb el parador adequat. Guillamet creia que era a Andorra, però es trobava força lluny (sense que les fonts consultades hagin volgut concretar on). Per lògica i sentit comú, per molt que s’hagués gratat, per molt que s’haguessin resseguit els camins del seny i s’haguessin desfullat possibles opcions amb molta rauxa, per molt que hagués furgat Jordi Guillamet -historiador medievalista i perseguidor del llibre- probablement no hauria anat a raure amb el parador adequat Suposadament, de forma casual el ‘patriarca’ de la família, un home entrat en anys, s’hauria assabentat que a Andorra s’iniciava el procés de transcripció d’unes actes d’uns llibres molt similars al que sabia que corria per la seva segona casa o tercera, aneu a saber. En tot cas, no la de residència habitual. Llavors, han indicat les fonts, hauria cregut que era el moment de tornar el tom. Sabia que es tractava d’una cosa oficial, institucional andorrana, sense saber com havia anat a parar a casa seva. Les fonts no revelen ni en quin indret es trobava el llibre, ben conservat, ni a què es dedica o es dedicava l’home que ha decidit retornar el llibre. En tot cas, el posseïdor del llibre, decidit a tornar-lo, sempre va tenir clar que no s’adreçaria directament a Andorra perquè temia tenir algun tipus de problema legal. I a través d’un conegut seu va anar a parar a un advocat de la Seu. I aquesta advocat -el conegut del tenidor del llibre n’és client- ha estat, en part, l’intermediari de tot sense cobrar ni un cèntim d’euro de minuta. Una gestió diferent i que l’ha ocupat algunes hores. No pas totes. De fet, va ser en el seu despatx, dimecres passat, on van acudir el síndic general, Carles Ensenyat, el director de la policia, Bruno Lasne, i el citat historiador que transcriu les actes. Quan van contactar amb l’advocat per demanar-li si podia fer una gestió perquè hi havia algú que volia tornar un document oficial que tenia a casa des de feia temps, el lletrat en qüestió va pensar en un amic seu que sabia que tenia fil directe amb alguns càrrecs institucionals del país. D’aquí que intervingués l’empresari andorrà Eduard Navarro, alhora veí i amic d’Ensenyat -i el tòtem de Cadena Pirenaica- a Encamp. Més casualitats, coincidències o com se li vulguin dir. El llibre exposat aquest dimarts a Casa de la Vall. Hi hauria hagut un temps d’anades i vingudes i, certament, admeten les fonts, en un moment donat la família posseïdora del llibre hauria insinuat la possibilitat de cobrar alguns dinerons. Sense quantificar res de res. No aniria massa més enllà la petició i, de fet, les relacions, malgrat que ni el síndic ni l’historiador ni cap persona relacionada a Andorra amb el llibre han conegut qui el tenia, han estat prou bones. De fet, indiquen les fonts, el tenidor del volum va ser convidat a l’acte de presentació del llibre d’aquest dimarts. Però va declinar de totes totes. L’advocat, en canvi, era discretament a la sala entre els altres presents a l’anunci-presentació. [related:articles:2] En fi, que tampoc els posseïdors del llibre tenien cap interès en vendre’l, perquè sabien que materials com aquest difícilment es podran vendre. En tot cas, la denúncia policial i l’activació de la Interpol no van tenir gaire efecte en el tenidor del llibre. Bàsicament, expliquen les fonts, perquè no l’havien sostret. I perquè el llibre considerat bé d’interès cultural (BIC) a Andorra no està catalogat a Espanya. Com a molt, això sí, el fet que s’hagués introduït a la base de dades de l’Interpol com a obra d’art robada comportava que si mai es volgués fer algun procés de compra-venda, especialment portar-lo a subhasta, molt probablement s’hauria frustrat l’operació i potser el tenidor s’hauria posat en algun problema. El fet que s’hagués introduït a la base de dades de l’Interpol com a obra d’art robada comportava que si mai es volgués fer algun procés de compra-venda, especialment portar-lo a subhasta, molt probablement s’hauria frustrat l’operació i potser el tenidor s’hauria posat en algun problema Però tot això no va acabar d’activar el retorn. Segons les fonts consultades, el que va ser clau, més enllà que des del moment que es va veure que s’estava fent feina de transcripció a Andorra el tenidor va tenir la intenció i en certa forma, la necessitat, de retornar el llibre, va ser el fet de tenir coneixement que era l’únic volum que faltava de tota la col·lecció. Aquest fet va ser determinant perquè definitivament l’home es convencés que era l’hora que el volum tornés amb els seus ‘germans’. Això i que es parlava de llibre robat quan ell mai no l’havia robat d’enlloc. Potser havia anat a parar a casa en una compra d’andròmines. Qui sap, perquè el pare del donador que potser n’hauria de saber més és mort i mai va parlar de res. I el llibre no estava acompanyat per cap indicador de res. Res de res. De fet, el llibre està molt ben conservat i d’utilitat se n’hi ha donat ben poca. Probablement, s’havia fullejat abans d’ara en comptades, comptadíssimes ocasions. Fins al punt que hi ha alguna pàgina esquinçada que estava per allà al mig de mala manera. Sense solta ni volta. L’estira-i-arronsa psicològic que va dir el síndic es va acabar dimecres de la setmana passada. El tenidor del llibre d’actes (de 1743 a 1864) hauria decidit lliurar-lo d’una vegada amb la condició de què no es pot saber qui és. Ho sap amb prou feina l’advocat de la Seu. Part d’aquest frec a frec de setmanes i setmanes era com poder corroborar que s’estava parlant del llibre origina. Que tot plegat no era una farsa. I aquí és on ha jugat la paraula dels uns i dels altres. La confiança que no hi era ni potser hi serà mai. Dimecres el tom va anar a raure en un despatx d’advocat al carrer Bisbe Guitart de la Seu i el lletrat intermediari tenia clar que tampoc ell el pujaria a Andorra. I que se li podia anar a buscar amb deu minuts, millor que no pas tardar-ne vint. Guillamet va certificar l’autenticitat del llibre després de baixar a la capital urgellenca amb un cotxe no retolat de la policia. Hi havia el síndic i el director de la policia. Era el llibre desitjat. El llibre que, encara ho creu ara l’entorn del seu tenidor durant dècades, segur que diu moltes menys coses del que al Consell i els historiadors es pensaven. Però, també, és clar, en diu moltes més de les que s’havien pogut llegir fins ara. Que eren poques o, fins i tot, cap. Però vaja, que tot plegat va ser «més senzill del que sembla».