«L’estació va obrir a mitges. El restaurant no estava acabat i ho vam arreglar com van poder», explica Tommy Haytree, l’únic treballador en actiu que va viure aquells inicis. De fet, per no tenir, no tenien ni electricitat. «Fèiem electricitat amb generadors. Érem 11 persones, la majoria jovent de la parròquia que teníem la il·lusió de posar l’estació en marxa. Fèiem el que podíem», detalla. Uns inicis precaris que s’expliquen amb una de les anècdotes que recorda Haytree: «arribàvem al matí i potser hi havia dies que no venia cap client. Per tant, els generadors no es posaven en marxa fins que no arribava gent». Situació impensable en l’actualitat. Però, com va sorgir la idea de fer una estació d’esquí? «Els dos tècnics, els dos inspiradors són el Ventura Adellach i el Ramon Ganyet», assenyala Josep Duró, que en aquell moment va formar part de la comissió constituïda amb veïns d’Ordino i persones del món de la neu que van anar de la mà del comú per tirar endavant el projecte. Una altra pota important, al costat del comú que era qui impulsava el projecte, destaca Duró, van ser tres consellers generals del moment: Guillem Adellach, Joan Naudi i Guillem Benazet. «Ells van fer el tracte polític perquè s’acceptés el finançament per fer els camps de neu d’Ordino Arcalís i el de Pal», detalla. La determinació hi era per aconseguir que «Ordino fos un destí turístic» i oferir llocs de treball per a joves de la parròquia. I des de la comissió ciutadana «aportàvem el nostre suport no només moral, també per aportar idees». Ja llavors es veia que Ordino Arcalís «era una estació amb unes circumstàncies geogràfiques molt diferents, amb més neu que en altres llocs» i que podia ser diferent del que eren «Grau Roig, el Pas de la Casa, Soldeu i Arinsal». Duró també assenyala les dificultats per obrir, per exemple, a causa de les allaus. «Va ser un fer molt important i també perquè hi havia molta gent que no volia, sigui per les raons que sigui, que s’obrís l’estació», afegeix. ELS DE CASA També comparteix records l’actual director de màrqueting de Grandvalira Resorts, David Ledesma, que entre el 2015 i el 2019 va ser director de màrqueting i desenvolupament d’Ordino Arcalís. Amb tot, la seva relació amb l’estació comença molts anys abans. «M’hi vaig criar, soc d’Ordino i soc de la primera generació de l’Ski Club», explica. Recorda com amb 12 anys «agafàvem el bus i pujàvem a esquiar, però si hi havia algun problema o si calia algun cop de mà, ajudàvem. Ens vam criar amb tota una generació de gent que són els precursors». Plantilla d’Arcalís la temporada 83-84. Ledesma, un dels artífex del documental per commemorar els 40 anys de l’estació, ha viscut de ben a prop l’evolució de l’estació. «Abans ens hi passàvem hores i esquiàvem amb molts bumps perquè no es trepitjava la neu cada dia», manifesta, assegurant que «donaria un dit de la mà per tornar a aquella època». En destaca sobretot el fet de ser «una família». «Era un estació on tothom es coneixia, els treballadors eren gent del poble», apunta. I què té Arcalís que la faci tant especial? Tothom coincideix en aquesta orografia i el fet de ser la més alpina. «És la que té la personalitat més definida. Té un caràcter que forja la muntanya, els equips tenen un orgull de pertinença fora del comú, els encanta treballar allà perquè és un estació amb una màgia diferent, amb un entorn salvatge que l’ha fet més indòmita». Els que van formar part de la primera plantilla d’Acalís el 2010. CANVIS I FUTUR Els 40 anys d’història de l’estació han passat per moments de més alegries, però també dificultats. Tothom és conscient dels problemes econòmics que hi ha hagut i que havien posat al límit les inversions, depenent sempre de l’ajuda del comú. «Recordo que vaig deixar una feina a Barcelona per tornar aquí i treballar a Arcalís. A la segona setmana la situació econòmica era terrible i no en teníem ni per pagar les nòmines», exposa Ledesma, bromejant que va pensar que no havia triat precisament la decisió més encertada. «Sempre hem tingut la sort que el comú ha arribat a trobar solucions i mai ens ha faltat una nòmina», hi afegeix Haytree. Per tot plegat, ningú dubta de la bona solució que va suposar l’entrada de Saetde a l’accionariat el 2018. «Entrar a l’ecosistema de Grandvalira va ser assegurar un futur sense patiment», afirma Ledesma. A més, el telecabina de Tristaina i el Mirador Solar han suposat també un revulsiu per a l’estiu. També Duró considera «més lògic» que la gestió de l’estació recaigui en mans «d’algú més professional i que li doni sentit empresarial, de negoci», ja que des del seu punt de vista «els comuns no són bons gestors». I destaca sobretot, la imatge «única» de tot el sector de la neu del país. «Això és el més positiu. La gent encara no ho valora, però és quelcom important». I és clar, les garanties econòmiques són fonamentals per mirar el futur, però a ningú se li escapa que el canvi climàtic també hi jugarà un paper fonamental. Sobre el paper Arcalís ha de partir amb avantatge, però Haytree apunta que la temporada passada ja va ser complicada a nivell de nevades i enguany, si no hagués estat per les de fa 15 dies, també. Caldrà estar-hi atents i fer els possibles per poder celebrar 40 anys més.