Amb l’arribada de l’estiu, es desplega un escenari de trobades i reflexions sobre la parròquia d’Andorra la Vella. Les converses flueixen lliurement, plenes d’entusiasme i amb un propòsit clar: explorar noves possibilitats per a la nostra comunitat. A partir d’aquí s’inicien dos processos. D’una banda es forgen els fonaments per construir un programa integrador, i per altra banda es constitueix l’equip que representarà i defensarà als ciutadans de la parròquia, Parlem d’iniciatives i il·lusions, ràpidament ens adonem que no podem impulsar un projecte nou amb velles nomenclatures; que aquestes sinergies i propostes es mereixen tenir un nom propi. Per arribar-hi, però, necessitem defugir d’idees massa utilitzades, d’expressions buides de sentit que ja no desperten interès i contribueixen, amb més o menys raó, a pensar que la política sempre és igual. Ja no ens serveixen «en comú», «junts», «progrés» o «canvi», ens cal alguna cosa única, quelcom que no pugui aplicar-se a qualsevol altre projecte o parròquia. Necessitem, en definitiva, un nom que simbolitzi l’essència i la singularitat de la nostra visió per a Andorra la Vella. «La nostra meta és que Enclar transcendeixi més enllà de ser una simple candidatura electoral, convertint-se en una iniciativa de participació ciutadana palpable. És un nom que vol anar més enllà. Que parli per si mateix, aspirem a donar-nos a conèixer, compartir les nostres idees i ser identificats per aquestes. Perquè, sense cap artifici, només amb el poder d’un nom, posarem tot en clar» Com si fóssim arquitectes de paraules, encetem una pluja d’idees amb tots aquells eixos, objectius i valors que ens uneixen, tots aquells neguits i confluències que ens han portat a seure al voltant de la mateixa taula i a començar a treballar de valent per bastir un projecte comú. D’aquí surten mil i una propostes, més o menys originals, més o menys compartides, però encara no prou significatives. Decidim, doncs, centrar-nos en una única idea, compartida per tots, i acordem buscar un nom d’un indret que sigui representatiu d’algun dels nostres eixos identitaris. I ens decanten per un de sol, que no de tots, perquè sinó no n’hi hauria prou amb un nom, ens hauríem de posar cognoms, i potser el resultat s’assimilaria més al títol d’una pel·lícula (Vuit cognoms per a un partit, per exemple?), que al d’un projecte polític com el que estem construint. Ens costa, ho hem de reconèixer; arribar-hi no és fàcil i per moments sembla, quan ja no surten més idees, que el desànim comença a treure el cap. Però si alguna cosa no podem ni volem fer ara és, precisament, desanimar-nos, així que seguim donant-hi tombs fins que, de cop, enmig del murmuri general, se sent una veu que pronuncia: «Enclar?». I després d’un breu silenci, durant el qual segurament som molts els qui ens preguntem allò de «com no se m’ha acudit abans?», la proposta és acceptada unànimement. Ningú sap ben bé per què, ni troba com explicar-ho, però sembla que no calen paraules, que la idea es defensa per ella mateixa. Enclar, com a nom de la serra, del pic i del riu, representa la defensa del territori natural com a pilar bàsic de la nostra proposta. Però també la cultura i el patrimoni, integrants d’un altre dels nostres eixos, es troben directament vinculats al nom a través de la necròpolis visigoda del Roc d’Enclar, de la recent restaurada església de Sant Vicenç d’Enclar o del castell que tants anys la va acompanyar. I segurament encara més important, Enclar és, fins i tot per a qualsevol ciutadà d’Andorra la Vella que desconegui les referències anteriors, una paraula indissociable de la seva parròquia, un mot que ha sentit sempre i que no dubta que perdurarà en el temps. La nostra meta és que Enclar transcendeixi més enllà de ser una simple candidatura electoral, convertint-se en una iniciativa de participació ciutadana palpable. Amb un nom que parli per si mateix, aspirem a donar-nos a conèixer, compartir les nostres idees i ser identificats per aquestes. Perquè, sense cap artifici, només amb el poder d’un nom, posarem tot en clar.