El primer quart d’hora després d’arribar a un hotel és fonamental. Bona acollida, amable recepció, gran habitació, ampolla d’aigua ‘de cortesia’ i cistella de fruites, servei de te, armaris amb prou penjadors, caixa forta ben ubicada (no en un lloc d’accés només apte per a contorsionistes), llit immens de mida ‘king size’, carta de coixins (de fibra, de plomissol, viscoelàstics…), tauletes amb calaixos, llums directes i indirectes… Tot sembla perfecte, i se’ns posen els ulls igual de grossos que a un personatge de manga. Abans de fer el primer passeig per la ciutat, entrem al bany i ens fixem en els detalls. ‘Amenities’ a dojo: cremes hidratants, fil i agulla, condicionador de cabell, raspall i pasta de dents, sabatilles, esponja enllustrasabates, casquet de dutxa, tovalloletes multiusos desmaquilladores, netejadores, refrescants, tonificants… «Sovint, però, darrere les ‘amenities’ s’hi amaga una habitació amb un matalàs on no hi dormiria ni un faquir» Sovint, però, darrere les ‘amenities’ s’hi amaga una habitació amb un matalàs on no hi dormiria ni un faquir; moquetes a les quals, si Gil Grissom (el de CSI Las Vegas) els passa la llum ultraviolada, apareixen més taques que després d’una orgia noruega. I, per rematar, pagues l’esmorzar a preu de brunch al Palace i et trobes amb un croissant que va fugir de la Revolució Francesa, un cafè que va sortir de Colòmbia abans del naixement del fill de Juan Valdez, un suc de taronja amb gust de Fervex antigripal i galetes de la mateixa marca que ens donaven els jesuïtes quan anàvem a fer exercicis espirituals. Però no tot en aquesta vida són ‘amenities’ i ‘toiletries’, perquè arribem a aquest moment, que el decòrum recomana obviar, en què hem de recórrer al paper higiènic i tot s’esfondra a l’últim minut dels 15, com un gol del Reial Madrid en el temps afegit. «Els establiments hotelers estalvien en paper en lloc de fer-ho en tovalloletes tonificants, sèrums i sabons» ¿Per què els hotels de cinc estrelles, les pensions i els motels de carretera coincideixen en el paper higiènic: estret, translúcid i tan fràgil que es trenca al primer ús? És igual un complex turístic ‘premier luxury’ d’Eivissa, un amb polsereta tot inclòs de Lanzarote, que la Fonda Lolita: els uns i els altres estalvien en paper en lloc de fer-ho en tovalloletes tonificants, sèrums i sabons amb noms refinats, com aquell elaborat a partir de la nou de karité premsada, que té propietats purificants i regeneradores per a les cèl·lules de la pell. Sort que les mans quedaran suaus i fines, cosa que no és evident després d’utilitzar en una altra part del cos el paper higiènic. Aquest forma part de la trilogia de la Santíssima Trinitat de les coses il·lògiques juntament amb els tovallonets dels bars i els eixugamans dels lavabos. Si el paper, que cal extreure amb la paciència d’un alquimista d’uns habitacles d’acer plens com un ou, fos més fi, ja no seria sòlid sinó gasós. Davant la impossibilitat de netejar-te amb ells cal anar a l’eixugamans, la majoria dels quals no serveixen ni per apagar una espelma tot i fer un soroll de mil dimonis i tot i tenir la mateixa capacitat de deixar anar aire que la d’un fumador amb un emfisema pulmonar. Potser no cal arribar a l’extrem d’alguns restaurants japonesos que ofereixen als clients una carta de papers higiènics perquè escullin entre doble o triple capa, color i olor: gessamí, rosa, menta… Ens conformaríem amb molt menys: que no sigui paper d’estrassa, que el rotllo no es trenqui i, sobretot, que n’hi hagi.