I el problema és encara més greu perquè hi ha diferents institucions del país que tenen -o tutelen- persones que han estat enviades fora del Principat de manera forçada. Queda clar, doncs, amb una recent resolució del Superior -en format d’aute- que aquests ingressos forçosos no tenen la cobertura legal i podrien arribar a constituir, fins i tot, una detenció il·legal. Tot deriva d’un cas concret evacuat el març passat. Des del punt de vista mèdic, i per poder assegurar la contenció i el tractament farmacològic d’un pacient, des de l’hospital es proposava enviar a Saragossa un intern forçós. El pacient en qüestió patia idees autòlitiques i a banda de tenir ganes de viure també presentava un quadre d’animadversió greu vers altres familiars. En fi, quan la normativa, la legislació diu que davant de certes decisions cal el pronunciament judicial amb la consulta vinculant prèvia tant a la fiscalia com amb la representació legal de l’afectat, en aquest cas la Batllia va tirar pel dret. El pacient demanava l’alta voluntària per poder després ser enviat a Saragossa, quedant clar segons els informes mèdics que el trastorn mental persistia, que l’alta era un artefacte legal per poder traslladar el malalt fora del país. I que més que la Batllia, tot plegat ja estava decidit pels metges perquè abans que s’haguessin pronunciat els tribunals ja s’havia programat fins i tot el viatge cap a Saragossa. La fiscalia va recórrer una decisió que ara s’ha considerat nul·la a tots els efectes. Però més enllà de la concreció del cas, són les observacions que fa la sala civil del Tribunal Superior les que posen en escac la política sociosanitària del país en matèria de protecció i atenció a la salut mental. En efecte, «no podem passar per alt (segons es raona en la decisió impugnada), que el dia 27 de març s’introduís la petició que l’originava i que la petició de trasllat del pacient a l’estranger es trobés ja preparada el mateix dia a les 10 del matí», remarca l’aute al qual ha tingut accés l’Altaveu. LA CLAU DE VOLTA «Aquest procedir buida de contingut no tan sols les funcions del fiscal sinó també del propi òrgan judicial, erigint-se la resolució contemplada en l’art. 316.3 del Codi de Procediment Civil (CPC) com una mera activitat administrativa desproveïda de tota ponderació o valoració respecte de la seva pertinència, el que evidentment no ens podem estar de censurar de la manera més enèrgica», manifesta de forma contundent la sala composada pels magistrats Vincent Anière, Carles Cruz i Jaume Tor, que actua com a ponent. «A ningú pot escapar que a la pràctica, l’absència de convenis internacionals subscrits en aquest àmbit pel Principat d’Andorra, impedeix l’aplicació material d’aquest precepte atesa la limitació territorial a Andorra de la competència dels òrgans judicials nacionals. En tal supòsit i per mentre aquesta dificultat no s’hagi superat mitjançant la negociació dels convenis que es puguin considerar necessaris, aquest internament forçós només pot intervenir en els establiments habilitats amb aquesta finalitat al nostre país» Com s’ha dit, i com remarca en la seva resolució del tribunal, «la casuística descrita en cap cas suposa que les raons que van comportar el seu internament d’urgència han desaparegut, sinó que aquestes persisteixen i en aquest supòsit el que correspon és substanciar aquell procediment d’internament involuntari amb finalitats terapèutiques que es contempla en l’art. 315 del CPC, que ja preveu que: ‘L’aute pot autoritzar que l’internament es pugui fer en establiments ubicats en un altre país degudament acreditats pel ministeri competent en matèria de salut, amb les garanties pertinents per a la seva atenció i d’acord amb els convenis bilaterals acordats a aquest efecte’.» I aquí rau la clau de volta de tot plegat: «Respecte d’aquesta darrera precisió, a ningú pot escapar que a la pràctica, l’absència de convenis internacionals subscrits en aquest àmbit pel Principat d’Andorra, impedeix l’aplicació material d’aquest precepte atesa la limitació territorial a Andorra de la competència dels òrgans judicials nacionals. En tal supòsit i per mentre aquesta dificultat no s’hagi superat mitjançant la negociació dels convenis que es puguin considerar necessaris, aquest internament forçós només pot intervenir en els establiments habilitats amb aquesta finalitat al nostre país». L’apreciació dels tribunals és ben clara. I encara aprofundeix en fer un toc d’alerta a les pretensions de la fiscalia. Així, en l’aute, la sala manifesta que no és «de rebut aquella solució que proposa el fiscal de que s’autoritzi el trasllat del pacient i que sigui l’òrgan judicial de l’estat de destí qui es pronunciï respecte del seu internament involuntari: no tan sols aquest procedir suposa desplaçar una problemàtica de salut mental suscitada a Andorra a un Estat tercer, delegant-se per la via de fet i sense conveni que ho empari, les facultats que inicialment corresponien als tribunals andorrans». I és que «desconeixent les condicions jurídiques en què aquest desplaçament podria intervenir des de la frontera andorrana i fins a la localitat de destí, el pacient es podria trobar en una situació de privació de llibertat al marge de tota resolució judicial que resultés territorialment vàlida». Fent, per tant, una mena de paral·lelisme, les persones ingressades de forma involuntària fora del país es podrien trobar en una situació equivalent a una privació de llibertat irregular. I sense cobertura per part de les autoritats andorranes.