Primer de tot, felicitats pel premi. Què representa per a vostè aquest reconeixement? No m’ho esperava, no en sabia res, jo anava allà convençut que el premi per a un amic meu i que jo hi anava com a visitant. Per tant, un secret molt ben portat entre la família i els amics. I vaig arribar allà com porten una ovella a l’escorxador. Quan vaig sentir el meu nom vaig quedar petrificat, gairebé em va agafar un atac de pànic. Vaig haver de sortir i no vaig donar la talla, perquè no estava en condicions, però vam fer el que vam poder. Però jo penso que hi ha moltes altres persones d’Andorra que s’ho mereixen molt més que jo. Per què? Perquè a la meva vida jo he treballat com a funcionari i per tant, era la meva obligació. En canvi n’hi ha d’altres que han fet des de l’empresa privada han fet altres coses bastant més interessants que les que he fet jo. Jo treballava per obligació amb el que m’encomanaven. Potser no tothom hauria fet el mateix en el seu lloc. Això està per veure, potser altres ho haurien fet millor. Jo he fet diverses feines. De formació soc fotògraf, vaig estudiar a Barcelona, vaig tenir la gran sort en aquella època de guanyar un segon premi de fotografia a nivell europeu, llavors no existia ni la comunitat econòmica europea. La foto la vam fer entre el Joan Burgués Marticella i jo i llavors això ens va obrir moltes portes. Entre cometes ens vam fer una mica famosos fora de casa i vaig tenir alguna oportunitat de treballar en moda, cosa que no m’interessava en absolut, però després també vaig tenir l’oportunitat de conèixer una agència de premsa alemanya que em va oferir d’anar a fer reportatges temporals a Àfrica del Sud, Moçambic, a l’Afganistan, l’Iran… Va ser quan em vaig consolidar més com a fotògraf. Ubach, el segon per l’esquerra, en el moment de rebre el premi Àgora Cultural. Deu n’hi do. Vaig haver d’abandonar aquesta feina perquè cada vegada el risc d’anar en alguns països era més elevat i això es veia en la pòlissa d’assegurances que et feien. I per circumstàncies que vius fora de casa, lluny, tot sol, et porten a reflexionar moltíssim i a vegades et veus incapaç de superar algunes situacions, et fan una mica de por… I vaig decidir quedar-me a Andorra, també per motius familiars, fent allò que llavors n’anomenàvem treballar a la ‘BBC’, ‘bodas, bautizos y comuniones’. Però no feia per mi i llavors em van oferir cobrir el reportatge de la visita de Valéry Giscard d’Estaing. Vaig treballar durant 3 dies molt intensament, i posteriorment em van contractar per treballar. Em van oferir poder entrar a Promoció Cultural, jo pensava que no estava gens capacitat, però al final em van convèncer i vaig començar a fer-ho. Vaig fer gestió cultural i tenia la gran sort que a través de les amistats em van ajudar a contactar amb persones de primer nivell a Europa, sobretot vinculades al món de l’art, i llavors va ser per aquí on vaig començar el camí. Agafes experiència, coneixes altra gent i s’estableix una cadena, un circuit que va funcionar i vaig tenir sort. Què és el que recorda més dels treballs que ha fet al llarg de la seva carrera? És complicat perquè cada projecte tenia els seus intríngulis. El primer que calia aconseguir era la confiança que et podien fer les persones exteriors i començar a fer un currículum a nivell internacional que pogués convèncer els que tenien certa solidesa de treballar amb institucions de prestigi. Però un dels projectes que més em va motivar, una exposició del Dennis Oppenheim, devia ser cap als 90 més o menys. Va venir a Andorra i es va quedar molt sorprès, es pensava que Andorra era com Las Vegas. I quan va arribar a Barcelona després de 9 o 10 hores d’avió i encara havia d’agafar un cotxe i fer tres hores fins a Andorra, es va quedar esparverat, d’aquí el títol ‘Tempesta en una tassa de te’. «Frivolitzar o millorar de manera tan espectacular com es pot fer amb el digital, no hi estic acostumat. No m’hi acostumaré mai i no vull acostumar-m’hi. No vull saber-ne res» Carai. Llavors em va comentar que a l’aeroport d’Amsterdam, a Schipol, tenia dos tràilers d’escultures bloquejats per un conflicte que tenia amb el director. Les tenia allà feia un temps, anava malament econòmicament i va demanar aviam com ho podia fer. Li vaig dir d’intentar desbloquejar l’exposició, i si es podia fer a bon preu, portar-la. Finalment vaig convèncer el director de l’aeroport i va acceptar en unes condicions que eren una meravella. Ningú es pensava que podíem arribar a convèncer aquest home. Vam aconseguir carregar la exposició, portar-la a Andorra, muntar l’exposició a la sala de Govern i fer un catàleg amb la portada de l’escultura de la Massana. Ell no tenia calendari per portar-la a un altre lloc i es va passar gairebé un any o més a Meritxell fins que a través de contactes, la fundació Gulbenkian de Lisboa, em va contactar. Sabien del problema que hi havia i es van entendre amb l’artista i em vaig treure un pes de sobre terrible! Va ser una aventura de mesos i mesos i al final ja estava una mica preocupat. Segueix fent fotos encara? Vaig fent fotos, sí, però les faig per mi. Tota la vida he fet fotos per mi. Seria impossible veure-les en una exposició? D’exposició només n’he fet dues en la meva vida. Una perquè m’ho va demanar un amic de Mèxic i m’ho va demanar perquè va arribar molt malament de diners, i la segona perquè m’ho va demanar el Col·legi d’Arquitectes, fa bastants anys. I vaig fer una espècie de recull d’imatges de diferents viatges i ciutats, de detalls més aviat, paisatgístics, humans o naturals que a mi m’agradaven. Però el problema que tinc és que jo dominava la fotografia analògica i amb la digital no m’hi he entès. Tinc càmeres digitals però no m’ha interessat mai perquè les trobo massa automàtiques. Perd part de l’essència. Sí, aquell misteri de captar la llum… Frivolitzar o millorar de manera tan espectacular com es pot fer amb el digital, no hi estic acostumat. No m’hi acostumaré mai i no vull acostumar-m’hi. No vull saber-ne res. La cultura del país passa per un bon moment? La cultura penso que no ha passat mai per un bon moment enlloc del món, a tot arreu ha sigut l’infant pobre de la família. Nosaltres no ens podem queixar. A Andorra som un país en què durant anys hem sigut molt privilegiats. Ara l’economia segurament no funciona com quan jo treballava a Govern, però penso que hi ha voluntat, que hi ha ganes de tirar endavant, i és molt complex perquè estem enquistats en una situació problemàtica, com pugui ser el transport d’obres d’artistes andorrans per Europa quan no ets un país comunitari, això dificulta moltes coses. I la resta és qüestió de temps, d’esperar el moment oportú i precís per poder fer les coses d’una altra manera. Francesc Rodríguez llegint la glossa sobre Ubach, que l’escolta al costat. Justament en la lectura del manifest del Dia de la Cultura es va demanar més suport institucional per a la cultura popular, no només recursos econòmics, sinó per donar més visibilitat i poder mantenir el patrimoni cultural. Ho comparteix? Totalment, em va agradar moltíssim el discurs. Però sap què passa? I és una reflexió molt personal. Som uns 80.000 habitants, però tenim una part importantíssima de la població que no vull dir que sigui flotant, però que venen d’altres cultures, molts d’ells venen per treballar el temps que sigui i quan tenen quatre diners, marxen al seu país. Per tant, som massa híbrids a nivell identitari i això es reflexa en la societat. Amb el que està passant al món, les modes que impliquen les connexions de telèfon i la realitat del país, és un ‘despiste’ general que és molt difícil d’evitar. Hi ha una amalgama de cultures que a vegades fa difícil dir què és la cultura andorrana, perquè al final és una suma de moltes coses. Sí, sí, és aquest el problema que tenim, penso jo. Llavors hi ha gent que s’identifica totalment quan canvia de país, però n’hi ha d’altres que guarden les seves arrels i no és que se n’hagin d’oblidar, però sí que cal ser conscients que la cultura és un llenguatge universal i que canvia segons on vas. I si estàs en un lloc que parles d’una altra manera i hi ha altres costums, t’has d’adaptar en tots els àmbits perquè al cap i a la fi és el país que et dona possibilitats de treballar i de viure. Però desgraciadament no estem en aquest punt. L’Estatut de l’artista ha d’ajudar a potenciar el talent del país? Penso que és una ajuda, sobretot que il·lusiona. Però això forma part de cada una de les personalitats dels artistes. És a dir, jo els conec pràcticament a tots i absolutament tots han de tenir un ofici per poder viure, per quina raó? Perquè el mercat d’Andorra no dona. És una situació complicada perquè es barreja la poesia de l’art, però també la duresa que el mercat no existeix. El que no pots pretendre tampoc, i entenc les autoritats, és tenir una part de la societat privilegiada amb temes, diguéssim i entre cometes, una mica romàntics, però que són necessaris. És complex el problema i no sé com es pot solucionar. «A Andorra es barreja la poesia de l’art amb la duresa que el mercat no existeix» Alhora de potenciar el que es fa aquí, segurament Govern ha de jugar un paper crucial, però ara que venen les comunals, quins deures posaria als comuns? Potser ells també poden ajudar. És complicat perquè el mercat de l’art és molt limitat. És a dir, el Govern pot fer una col·lecció d’artistes andorrans, però els comuns no poden fer una col·lecció en paral·lel, també d’artistes andorrans. És un àmbit molt limitat a nivell humà, però també complex de gestionar… Encara estem a les beceroles del Museu Nacional, s’hi està treballant però encara no està sobre la taula. Aquest sí que pot ser un bon argument per donar més ales a alguns artistes d’Andorra, penso que tots no hi poden cabre. Ser al museu representaria una mena de passaport per poder anar a negociar fora d’Andorra, etcètera. Però és un tema molt complex. L’art, arreu del món i sempre, ha sigut molt competitiu i molt difícil i possiblement per això han sortit bons artistes. Doncs aquí no ens en podem salvar d’aquest embolic. Em referia també a diverses accions que es poden fer per potenciar la cultura. Per exemple Escaldes ha recuperat el Festival de Jazz, o a Andorra la Vella que treballen per tenir una mena de galeria d’escultures a l’aire lliure al Parc Central. Són bones idees i poden contribuir? Sí, però és minoritari. És a dir, en un termini de 3 anys has copat tota la indústria nacional que pot haver-hi d’art. El Festival de Jazz és un producte cultural i artístic que està programat per dinamitzar turisme i cultura, però és un divertimento. En canvi, la cultura, en art, són instal·lacions, escultures, petites sales de museus que puguin fer exposicions… Això potser sí. És a dir, si els comuns potser es dediquessin més a artistes locals, potser sí que s’animaria l’estatus d’artista a Andorra. El Govern no ho pot fer absolutament tot. Com a país, cal creure’ns més el potencial cultural que tenim? És una bona pregunta. L’art és un llenguatge internacional, però aquí vivim desvinculats dels centres culturals importants que permeten veure durant molts dies a l’any artistes que venen de fora. O sigui, la prolongació pot provocar la imaginació interior, per dir-ho d’alguna manera. Nosaltres no ho tenim, ens hem de desplaçar, costa diners, la vida està cara i tenim molts factors en contra. Per això vull dir que caldrà molta imaginació per poder dinamitzar l’àmbit cultural. «La cultura penso que no ha passat mai per un bon moment enlloc del món, a tot arreu ha sigut l’infant pobre de la família» I la biennal de Venècia? La ministra apunta que per tornar-hi hauria de ser de la mà d’un altre petit estat. Què en pensa, és la fórmula idònia? Sí, qualsevol fórmula penso que és bona. Seguríssim. És a dir, la biennal de Venècia és l’aparador més important d’art que hi ha al món. És a dir, hi ha ecos del que passa arreu del món i això penso que ens interessa perquè ens permet sortir fora d’Andorra que ja ens tocaria. I hi ha hagut països, per exemple França o Alemanya, que a vegades han demanat a artistes que no són nacionals exposar en els seus estands nacionals. Això ha passat i no passa res perquè parlem d’art i com deia abans és un llenguatge internacional. Aquesta particularitat era una possible vàlvula de fugida que teníem com a recurs quan la vam començar a muntar a aquí Andorra i en algun moment, per què no? Per què no poder agafar a algun artista català, per dir alguna cosa, i demanar-li si vol participar a la biennal en nom d’Andorra? És a dir, en aquest cas el més important és ser-hi. Sí, és clar. I la proposta artística. Et fas mirar, hi vas per fer-te mirar, per fer-te analitzar com si fessis una visita al metge. I tens 200 doctors al davant que avaluen el teu estat. Per tant, el país que porta l’artista és a qui se li encén la llum i diu: ‘jo crec en aquest artista perquè fa un art internacional’. Això ens aparta dels artistes d’Andorra i potser a més d’un li costaria d’entendre, però és una pràctica que s’ha fet. Abans d’acabar, quin artista li hauria agradat portar a Andorra quan en en tenia la possibilitat i no ho va aconseguir? Perejaume. O el Jaume Plensa. En el cas del Juame Plensa vam estar a punt de tancar un projecte fa molts anys, que era obra que estava dividida en set espais, cada un d’aquests espais era una capella romànica d’Andorra. Al veure els set espais, entenies l’obra, hi havia un llenguatge particular. Però no es va poder fer i ja no toca explicar-ne els motius. Però em va quedar el cor molt encongit i al pobre Jaume també. Amb el Chillida també vam estar a punt de comprar una escultura petita, una estela funerària, però tampoc vam poder. I ara, quin artista li agradaria que vingués? No vull dir noms per no entrar en competència. No vull passar al davant de ningú, tothom és lliure de fer el que vulgui. Parlant com a Josep Maria Ubach, que no he sigut res del que havia sigut abans, cada dia m’agrada més l’art no minimalista, sinó que té una part taoista, animista. M’agrada molt perquè hi ha una filosofia al darrere i al davant. A la vida tu pots mirar o veure. Mirar és mirar, el paisatge tal qual, i el veure és fixar-te en alguna cosa precisa d’aquell paisatge que et crida l’atenció i aquesta és l’obligació de qualsevol fotògraf o d’algú que està en el món de l’art. I aquest tipus d’art animista, basat en les pedres, diuen que cada pedra porta la força de la creació del món, la tenen emmagatzemada a dins. I això ho trobo molt primitiu, però per això m’agrada perquè ens impulsa a tornar cap enrere en aquesta espècie d’essència que res és real o irreal, és a dir, res existeix, i nosaltres estem aquí per descobrir aquesta realitat. A mesura que et fas gran, t’adones del que realment t’interessa i perquè t’interessa. Aquesta espiritualitat de mirar és la que m’omple més en aquest moment. Fotografia principal de Josep Maria Ubach: Jean Luc Herbert