Dura vida, la del candidat (en aquest cas candidates) en campanya, Sort que són dues setmanes perquè sinó acabarien sense saber si són aspirants a cònsol major o al càrrec de primera pandereta de la tuna de la Complutense. Hi ha esmorzars, sopars, dinars, arrossades populars, xocolatades a les cases pairals, entrevistes, el porta a porta i, per descomptat, el debat a Ràdio i Televisió d’Andorra (RTVA). Gili, aspirant a la reelecció, ha assegurat «ser conscients i empatitzar amb els problemes», abans de «demanar confiança per continuar amb aquest projecte». Per García, que ha recordat haver treballat amb molts cònsols i aprendre de tots ells. Ha afirmat que «aportarà solucions contribuint al present i al futur de la parròquia». En l’apartat de l’habitatge ha proposat la reducció del 0% de la cessió urbanística i la construcció, en col·laboració amb Govern, d’uns pisos a lloguer assequible a l’avinguda del Pessebre. Gili ha esmentat la creació del departament de Social, «una cosa que no s’havia fet durant els mandats de Demòcrates». L’habitatge ha centrat la primera part del debat L’aspirant a la reelecció ha dit que «vam tirar endavant aquest edifici del qual parlava la senyora García. Ja hem començat a construir la part baixa que és la que ens correspon». Les propostes per solucionar el problema de l’habitatge passen per Gili per un percentatge de pisos obligatòriament de lloguer assequible, amb rebaixes de l’impost de la construcció. «Premiarem aquells propietaris que no especulen», ha afegit García ha entrat el tema de les polítiques socials amb pisos de suport per a la gent gran en terrenys de titularitat comunal, a més d’un servei de cuina a la llar de jubilats i un consell de la gent gran «un col·lectiu que és essencial per a la vida de la parròquia». L’objectiu és fer una societat més cohesionada amb una política més ferma en els temes de joventut «ajudant-los en les seves primeres experiències laborals» i incorporant un educador de terreny. Ha proposat la idea de crear una associació de barris per destacar les singularitats de cada zona. Ens han anat desgranant el seu programa electoral de la mateixa manera com si cantessin una ranxera, ens expliquessin la composició del grafit esferoidal, les set xacres del cos o els nous nivells de consciència. El moderador, David Domingo, ha advertit García que se li anava el temps en propostes i que les candidats es podien interrompre perquè allò no fos només un catàleg de (bones) intencions. Gili ha criticat Demòcrates «per haver-nos deixat un urbanisme de luxe» [amb les torres]. L’any vinent toca revisió del pla d’urbanisme a la parròquia escaldenca. «El programa de la senyora García fa moltes referències a Govern», ha deixat anar Gili i García li ha recordat que a la candidatura també hi ha independents. Les torres han palesat els dos models de les candidatures començant per l’anunci de García de revisar el projecte i els dubtes de Gili sobre com ho farà. Un estira-i-arronsa interessant, interromput per la pausa publicitària quan els teleespectadors començaven a estar bocabadats com els primers occidentals davant dels moais de l’illa de Pasqua. Gili vol que els aparcaments siguin de propietat A la represa, Gili ha parlat dels aparcaments amb l’objectiu que siguin de propietat, el projecte de Caldes. «Hem invertit en els ponts de pedra romànics, hem tancat l’acord amb Caldea i hem valoritzat el Madriu, coses que faran que la nostra parròquia sigui pròspera». García s’ha referit a les despeses corrents que han augmentat un 38%, però per Gili «això s’ha d’explicar perquè estan justificades». Per Gili, quan van arribar al comú es van trobar amb molts problemes de manteniment als edificis amb la caiguda d’un focus inclosa al Prat del Roure, un aspecte que García ha dit que desconeixia. «Doncs ho hauria de saber», ha replicat Gili tenint en compte el seu càrrec de cap del departament de Cultura. En un altre ordre de coses, les torres havien passat a millor vida. Havien desaparegut com la cigarreta que aguantava Paul McCartney a la portada del disc ‘Abbey Road’ i que va ser esborrada gràcies a l’Adobe Photoshop, després de la mort per càncer de George Harrison. Anaven entrant nous temes com l’aparcament de l’Obac que és una prioritat per García al qual «no hi hem renunciat mai» (Gili) abans de recordar que «hem posat en marxa el transport comunal» que «és una excel·lent iniciativa» (García). García aposta per l’obertura de la parròquia al riu Obertura de la parròquia al riu, coordinació amb Andorra la Vella per l’aigua, embelliment de les façanes, separativa d’aigües a la part alta de Fiter i Rossell…propostes de García i balanç de feina feta per Gili amb els plans especials que permetran fer equipaments. Tot amb una passió semblant com si parlessin del ritual d’aparellament dels coales a Nova Gal·les del Sud. Amb el pas dels minuts, l’actual cònsol ha anat agafant confiança mentre que García anava perdent pistonada amb el temor de ser com Cassandra, aquella filla de Príam, l’últim rei de Troia, que es volia fer passar per profeta, i que Apolo va condemnar o no ser creguda més. Des del tema del focus del Prat del Roure s’havia anat desinflant. Ha acabat superada en el tema del Madriu (un tema que Gili domina a la perfecció) davant d’una candidata que ha fet valer la seva experiència com a consellera general, com a cònsol i amb dues eleccions guanyades. En l’anomenat minut final, Gili ha qualificat el projecte de Demòcrates de continuista mentre que García creu que hi ha una altra manera de fer política «perquè és el moment d’escoltar-vos i recuperar l’esperit de la parròquia». Tot això en un debat com sempre condicionat per la rigidesa i on caldrà replantejar-se el format. Perquè hem seqüenciat el genoma humà i hem enviat naus a Mart, però l’escenografia del debat sembla treta del Sant Sopar; amb olor de naftalina, tot i que s’ha prescindit del plató de Ràdio i Televisió d’Andorra, i sensació que sobre els candidats flota una nebulosa com la de la ciutat pakistanesa de Lahore en un dia de molta contaminació. S’ha intentat debatre, ignorant, com deia Mulder a la sèrie ‘Expedient X’, que «la veritat està allà fora», on hi ha aquells retrats de candidats que ens somriuen, sembla, des d’un suport de fusta. Ens somriuen, però no ens miren. Ho sembla. Però no.