El passat mes de juliol, es van introduir canvis en els criteris per al reagrupament familiar. Aquestes mesures, desenvolupades amb l’objectiu de reduir el nombre de demandes, incrementava els imports econòmics llençant el missatge que es privilegiava a aquells amb major poder adquisitiu. Es poden fer moltes lectures, però pel que comenten els titulars aquests dies això no ha tingut el resultat esperat, o potser sí. Si les persones reagrupades tenen més poder adquisitiu, segurament també són part dels que poden pagar els preus desorbitats de l’habitatge.
 Per un altre costat, emergeix una gran contradicció: la gran necessitat de mà d’obra. En resposta, s’ha flexibilitzat la contractació de treballadors temporers reduint el nombre de temporades al país per poder sol·licitar una residència permanent. Això respon a una demanda constant dels sectors empresarials, com el turístic durant la temporada d’hivern, que sovint es troben amb la dificultat d’allargar contractes a personal competent quan el troben. Incidir en fer que aquests treballadors es quedin ajudarà a tenir una població laboral més estable i menys rotació dels pisos que ocupen -si han tingut la sort de trobar-ne i no estar en habitacions compartides a preus indecents. «Si les persones reagrupades tenen més poder adquisitiu, segurament també són part dels que poden pagar els preus desorbitats de l’habitatge» Però aquests treballadors tindran certes dificultats per portar la família si no venen amb un permís de treball regular perquè la reagrupació no és la via més adient. No únicament per la demanda d’uns ingressos que la majoria d’aquests treballadors no assoleix sinó per les obligacions i limitacions que marca el reagrupament que no dona drets per poder treballar al país. Aquesta part també s’ha de revisar si volem reduir les noves entrades. Avui tenim persones al territori que podrien donar resposta a la demanda de treballadors competents, però la seva situació de reagrupament no ho permet. Establir un aixecament d’aquesta limitació a persones que ja portin cert temps a Andorra incrementaria el nombre de treballadors que aportarien al sistema i que a priori no requereixen un allotjament perquè ja hi viuen.
 D’altra banda, la normativa actual presenta situacions paradoxals, com la limitació imposada a andorrans i residents per cuidar els seus familiars d’edat avançada. Si un ciutadà desitja que els seus pares s’instal·lin amb ell, la norma de reagrupament no està adaptada, ja que les pensions sovint no compleixen amb els ingressos requerits i potser els fills tampoc hi arriben. Fins i tot persones que van treballar a Andorra durant molts anys i van marxar quan es van retirar no tenen cap dret. I per fer-ho encara més difícil, si els teus pares disposen d’una bona pensió sense disposar de diners per una residència passiva, tot i ser dependents físicament i mentalment, el reagrupament no és una opció i la residència per altres vies tampoc. No entraré en el malson que és qualsevol tràmit al departament d’immigració.
 En resum, necessitem estratègia, planificació i coherència en l’elaboració de polítiques migratòries adaptades a la realitat dels sectors i de les famílies que fem venir i necessitem. Tenint en compte les futures adaptacions de la llei requerides per l’Acord d’Associació, que, per cert, facilitarà gran part d’aquestes qüestions -si el volem- treballem per una millora eficient i sostenible en tots els aspectes.