L’home va promoure la seva queixa judicial a nivell intern, sol·licitant en el seu moment un ‘habeas corpus’ que no se li va atorgar i que és l’origen jurídic de la demanda que ha arribat a Estrasburg. I és que considerava l’home que no calia fer-lo estar setze hores detingut, perjudicant-lo això laboralment, després que admetés el positiu, renunciés a advocat d’ofici i ja acceptés la retirada preventiva del carnet de conduir. Entenia, i ha anat defensant en totes les instàncies, que havent estat detingut a la mitjanit i sabent la policia i els tribunals que la pena que se li imposaria mai suposaria el seu empresonament, no calia haver-lo fet esperar tant. «Els tribunals interns van considerar que aquesta detenció perseguia el doble objectiu de permetre que l’interessat declari en ple possessió de totes les seves facultats voluntàries i intel·lectuals i que la policia faci, amb totes les garanties d’un judici just, les diligències processals encaminades a descobrir la veritat» Perquè no va ser fins passades les set del matí que els funcionaris de policia no li van prendre declaració considerant que llavors ja es trobava en situació de poder respondre adequadament i, per tant, encara amb posterioritat va ser posat a disposició judicial i el batlle de guàrdia dictaria la seva resolució prop de les 4 de la tarda en el marc d’una ordenança penal que li va comportar una pena d’un mes d’arrest nocturn acompanyada d’una pena de llibertat vigilada suspesa per un període de dos anys, i el permís de conduir retirat per un període de quatre mesos i una multa de 400 euros. El jove resident no és queixa de la pena. Es queixa de les hores de detenció. I opina que el seu arrest «és més un càstig pel delicte comès que una mesura preventiva». La sala europea, de la qual com és habitual ha format part el jutge nacional, això és Pere Pastor, juntament amb Georgios A. Serghides, que actuava de president, i el també jutge Yonko Grozev, manté en un dels seus considerants que «en la mesura que el demandant sosté que la seva detenció va ser arbitrària i no era necessària, el tribunal assenyala que els tribunals interns van considerar que aquesta detenció perseguia el doble objectiu de permetre que l’interessat declari en ple possessió de totes les seves facultats voluntàries i intel·lectuals i que la policia faci, amb totes les garanties d’un judici just, les diligències processals encaminades a descobrir la veritat». Davant d’això, i «als ulls del tribunal, aquesta solució no sembla arbitrària o poc raonable en les circumstàncies del cas». Per tant, i tenint en compte la durada de la detenció i les mesures adoptades per les autoritats nacionals, «el tribunal considera que la detenció del sol·licitant no va ser arbitrària i es pot considerar necessària per aconseguir l’objectiu de garantir la compareixença de l’interessat davant un jutge». De tot plegat «se’n dedueix que aquesta demanda és manifestament infundada i s’ha de desestimar d’acord». El tribunal no entra a valorar si el demandant no va gaudir, a Andorra, d’un judici just, atès que, recorda la sala d’Estrasburg, aquesta qüestió exacta no hauria estat degudament plantejada davant tots els òrgans jurisdiccionals interns. I és manifestament sabut que no es pot acudir a la Cort Europea dels Drets de l’Home si primer no s’han esgotat els canals nacionals.