Veure Lluís Gavaldà i Joan Pau Chaves junts a sobre un escenari no és cap novetat pels seguidors d’Els Pets. Fa més de 20 anys que els acompanya com teclista, però que ells dos siguin els protagonistes de la festa, en format acústic, proper, íntim, ofereix a l’espectador un regal difícil de repetir. Confessen en algunes entrevistes que no assagen massa, que el format els permet improvisar, jugar i segurament això és el millor de tot. Aquesta capacitat de sorprendre que deixa el públic bocabadat des de les primeres notes. ‘Això és espectacle’ ha començat a sonar al teatre de les Fontetes, talment com si volguessin deixar clar el que passaria d’una l’hora i mitja següent. ‘El que val la pena de veritat’ o ‘Lent’ s’entrellaçaven amb els referents internacionals que han sigut banda sonora de Gavaldà i que l’han inspirat. Com Wilco o Graham Parker. A aquest darrer li devem, tots plegats, «l’única cançó amb cara i ulls que he fet a la meva vida», ha assegurat el de Constatí: ‘Vespre’. I més consells per aquells que vulguin dedicar-se a la música: escoltar música que t’agrada i «gorrejar discografia als amics», quelcom que feia en la seva joventut «perquè abans no hi havia Spotify», ha destacat entre rialles. L’embolcall perfecte per escriure ‘La colla’. La complicitat amb Chaves és total. Aquell que «toca de tot i ho toca tot bé». Ara el baix, ara l’harmònica, ara el piano. Amb la broma pertinent d’un Gavaldà sempre amb el punt just d’ironia per arrencar-lo del piano «perquè em treus protagonisme». I després d’un ‘Bona nit’ amb Chaves al piano i la veu del públic, la comunió amb la platea s’expandeix. Gavaldà baixa de l’escenari i ofereix un ‘No n’hi ha prou amb estimar-se molt’ de tu a tu. El concert, l’espectacle flueix i tothom s’hi sent còmode. «La Massana m’esborrona!», deixa anar per acabar de ficar-se el públic a la butxaca, si és que no ho havia aconseguit ja. El repàs al cançoner d’Els Pets continua, ‘Feliç’, ‘Hospital de Mar’ i ‘Per què no vens’, dialogant amb Paul McCartney o Bob Marley per acabar confessant que amb els mateixos acords ara sona ‘Noia de vidre’ i ara ‘Aquest cony de temps’ . En aquesta aventura conjunta Chaves i Gavaldà han tingut temps, també, de treure un single, ‘Meva’, tota una declaració d’intencions contra les relacions tòxiques i l’amor entès com a possessió. I ja que estem com a casa i en família, perquè no confessar l’inconfessable? Fora complexes per revelar qui és aquell cantant que ens agrada, però que no ens hauria d’agradar. I així és com es pot passar del ‘gato triste y azul’ de Roberto Carlos a ‘Draps de cuina’, per acabar retrobant aquell ídol de joventut que et va convèncer que quan fossis gran volies ser com ell. Un Bruce Springsteen que et transporta a ‘Pantalons i els genolls pelats’. Tot això sense que ningú aixequés el cul de la cadira. Potser estàvem tots massa encantats amb les filigranes al teclat del Joan Pau, que és capaç d’embruixar i aconseguir el silenci mentre sonen les notes de l’himne més emblemàtic del grup tarragoní: ‘Bon dia’. Ara bé, la festa havia de ser completa i acabar com toca un concert: tots drets, aplaudint i corejant un ‘Està plovent’, que posava l’èxtasi final a aquesta petita meravella. El colofó perfecte d’un Sant Antoni Música que camina amb pas ferm. [related:galleries:1:{orientation:vertical}]