La periodista i historiadora catalana Laia Perearnau acaba de publicar una novel·la que retrata aquells temps de xarxes d’evasions al tomb d’Andorra. És un homenatge als passadors andorrans que arriscaven la vida per ajudar a refugiats a travessar la frontera durant la Segona Guerra Mundial. Als passadors però, sobretot, a les passadores. A les dones que també (moltes i molt) van arriscar la seva vida per combatre el nazisme i per mirar de salvar aquells que eren perseguits per la xacra temible en què es van convertir Hitler i els seus homes. La novel·la històrica retrata aquella Andorra en temps de guerra que jugava a totes bandes per mirar de mantenir una teòrica neutralitat. Perearnau reivindica el paper que van tenir les dones en les xarxes de resistència durant la Segona Guerra Mundial. Un homenatge a les dones que, com a informants, guies i enllaços, van tenir un paper clau en la logística de la Resistència antifeixista. Un homenatge a través de la Sol i la seva família. Rojos, republicans, en un poble, Bescaran, s’ha dit, dominat per la gent del bàndol nacional una vegada ha acabat la Guerra Civil espanyola. El pare de la Sol, el sindicalista Mentruit, s’ha hagut de refugiar a França. Per salvar la pell. Però la família passa penúries i mals averanys. La protagonista de la història és la jove Sol Mentruit, un personatge inventat filla de Bescaran que prou podria ser una mescla entre l’activista que va lluitar a la Resistència francesa i contra els nazis Conxita Grangé o la militant del POUM Teresa Carbó, que va formar part d’una de les xarxes d’evasió Els veïns malparlen a la seva esquena i Bescaran s’ha convertit en un poble hostil per a la Sol i la seva família. Un dia, en un camí d’alta muntanya, la jove topa amb un perillós contrabandista i és testimoni de com viola i assassina una jueva que fugia de la guerra d’Europa. Després d’això, és ella qui ha de fugir perquè el criminal no l’encalci. i refugiar-se entre un grup de contrabandistes a Andorra. Els contrabandistes s’han convertit en aquell moment en gent discreta, que viuen d’amagat. Prou li expliquen a aquella jove per les venes de la qual hi passa sang bullent i amb ganes de combatre les injustícies. «Escolta’m, Sol. Són guies de muntanya, bona gent, que ajuden els que fugen de la guerra d’Europa i per la seva feina viuen de forma discreta, així que són difícils de trobar. Serà un bon amagatall, creu-me». D’hostal en hostal, acollits en cases de pagesos que ajuden la Resistència o dormint al ras, la Sol treballarà rentant i cuinant al servei dels contrabandistes. Quan travessa a l’altra banda de la frontera, a Vernet, topa cara a cara amb la crueltat del nazisme. Allò la marcarà, serà el segon moment crucial. El tercer si es té en compte, és clar, que la marxa del pare per salvar-se de les represàlies franquistes també tindria molt a veure en el seu tarannà i manera de fer. Vista i comprovada la cara que fa el nazisme, Sol Mentruit deixarà de ser la noia esporuguida de poble, i no es conformarà amb servir: a partir d’aleshores ella també formarà part de la xarxa de fer de correu a banda i banda de la frontera i de guia dels fugitius per les muntanyes d’Andorra. La portada del llibre Es pot llegir a la novel·la de Laia Perearnau que publica Columna: «Els asseguro que no soc beneita i sé de què són capaços els alemanys, i per això el meu objectiu és mostrar-los el camí a través de les muntanyes, que em conec bé. Ara mateix no hi ha ningú més que els pugui ajudar. Ningú. Així que la decisió és seva: o em segueixen o es queden aquí a l’espera que els alemanys esbotzin la porta». Integrada ja en el món dels passadors, arriscant la vida per salvar persones que fugen dels feixismes, la Sol viurà un amor impossible amb un noi misteriós que troba a les muntanyes. Però al mateix temps, els nazis són a l’encalç de la xarxa de resistència, i tot fa pensar que hi ha un traïdor entre ells. LA INSPIRACIÓ La història de Sol Mentruit -un personatge de ficció basat en dones de veritat, de carn i ossos- es va començar a gestar «fa molts anys, el dia que vaig veure el documental ‘Boira negra’ a Televisió de Catalunya. Mai oblidaré quan un dels guies andorrans més coneguts durant els anys quaranta, en Quim Baldrich, explicava que un home anomenat Manyo li havia confessat que havia matat uns jueus i havia violat les seves dones quan els ajudava a travessar les muntanyes per fugir dels nazis», ho explica Perearnau, la creadora de ‘La passadora’, com a prefaci del seu relat. Laia Perearnau: «Fa molts anys, el dia que vaig veure el documental ‘Boira negra’ a Televisió de Catalunya. Mai oblidaré quan un dels guies andorrans més coneguts durant els anys quaranta, en Quim Baldrich, explicava que un home anomenat Manyo li havia confessat que havia matat uns jueus i havia violat les seves dones quan els ajudava a travessar les muntanyes per fugir dels nazis» «La vivesa del seu relat era tan impactant que aquella escena em va estar ballant pel cap durant anys fins que es va convertir en el punt de partida d’aquesta novel·la. Aquell crim abominable era un exemple clar de la cara més fosca de les persones que sempre apareixen en moments d’adversitat, com és el cas d’una guerra, però durant el procés de documentació em vaig anar trobant moltíssims episodis històrics que ens parlen de la solidaritat, de l’empatia i de l’amor i em va semblar important incloure’ls. Molts d’ells, tot i ser reals, podrien semblar l’argument d’una pel·lícula d’espies, per això he cregut important explicar-los a continuació.» Perearnau encara afegeix que «l’esmentat episodi de la violació del Manyo, en Lázaro Cabrero, va ser així descrita per en Quim Baldrich. Segons deia, ell i un altre home, en Valeriano Trallero, van violar dues jueves i els van matar els marits. En Cabrero mai va ser jutjat per aquest crim, però sí per haver matat en Jacques Grumbach en un altre dels seus viatges per les muntanyes, però en el judici va ser absolt». I indica el que almenys en territori andorrà ja més o menys s’ha dit i sabut sempre: «La xarxa d’evasió andorrana estava formada pels membres que hi surten, en Quim Baldrich, l’Eduard Molné, en Conejos, l’Antoni Forné i capitanejada per en Francesc Viadiu. En Nico en va formar part i, efectivament, treballava per a la Gestapo i els va delatar». Fora dels seus noms i de l’episodi de la persecució a la Massana, «que és verídic i va passar com està descrit al llibre, tota la resta ha estat ficcionada». Les rutes per on anaven el passadors eren la vall de Siguer, la vall d’Incles i Peyregrand, entre d’altres. Totes estan documentades en diversos llibres tal com estan descrites en la novel·la de Laia Perearnau. El capità Dreyer de la Gestapo i en Berkane, un assassí a sou, van existir i es dedicaven a capturar refugiats des d’Arieja. Tota la història d’en Jacques Allier «és verídica; ell formava part del Deuxième Bureau, el servei d’informació francès, i va ser l’encarregat de treure de Noruega totes les existències d’aigua pesant que existien al món i dur-les a França». En fi, que la periodista i historiadora catalana s’endinsa en una recerca històrica, en llegir d’aquí i d’allí, per acabar teixint, o almenys és la intenció de Laia Perearnau, un homenatge als passadors. I especialment a les dones, que hi van ser, que es van alinear amb les xarxes d’evasió i que van jugar un paper tant o més clau que els homes. Petites grans heroïcitats en temps de guerra. Decisions que van salvar vides.