Amb pràcticament dos mesos de temporada, quin balanç es pot fer fins ara? Tens la sensació d’estar a la línia de sortida, que algú t’estira i no et deixa arrencar. I, en canvi, hem passat mitja temporada gairebé. Vistes les condicions climàtiques, el producte d’Andorra és molt més resilient del que ens podríem pensar. Amb aquestes condicions, fa 15 o 20 anys ens haguéssim fotut tots una gran castanya. Això vol dir que s’ha invertit a produir neu i la capacitat s’ha multiplicat moltes vegades. La darrera crisi, la campanya 2006-07, va ser un cop dur. L’any passat va ser de poca neu, però els resultats van ser relativament bons i ara, vist que estem a només un 30% de la mitjana de precipitació, s’ha salvat la Puríssima i s’ha fet un Nadal correcte. L’esquiador, quan arriba Nadal, ja no espera. I a on vas? A Baqueira o a Andorra. Aramon ho està passant molt malament. Estic sorprès per la bona acollida de la gent malgrat que cal deixar clar que, quan esquies, el producte està bé. És complicat atreure gent si es té la sensació que no ha nevat? És difícil. Ahir parlava amb un amic que viu a Tortosa i em deia que feia setmanes que anava en mànigues de camisa. Com li expliques a algú que està a 25 graus, al sol, que pot anar a esquiar? És veritat; no hi ha sensació d’hivern, però el client esquiador és molt fidel. Jo ho he estat tota la vida i aplico en la meva feina que s’ha de corregir allò que no m’agradava com a client. I l’esquiador ara fa això; potser no ve tants dies, però no hi renuncia perquè saps que les pistes les tindràs, amb sort, de desembre a abril. O ho fas ara o després tanquem. Tens quatre mesos l’any per gaudir. I, llavors, a nivell de resultats, què preveuen? Difícil de dir ara mateix. Si tingués demà passat una nevada, et diria que sí, que podem igualar l’any passat, però no ho sé. Aquest negoci has de posar tota la carn a la graella, estar preparat, tenir-ho tot fet… i l’1 de desembre mirar per finestra i veure què fas. Ho has de tenir tot, no pots improvisar d’un dia a l’altre. Has de posar tots els costos fixos i esperar. Som els pagesos del segle XXI. «Que al gener no puguis produir neu és realment estrany, però està passant i t’has de preparar. El canvi que hem fet a Andorra ha estat passar de tenir unes infraestructures de reforç de la neu natural a unes que et permetin començar de zero i aquí ens vam anticipar» I la sensació quina és; és el canvi climàtic? Difícil de dir. De canvi climàtic n’hi ha hagut sempre. L’ésser humà és molt pretenciós. En una història de 5.000 milions d’anys del sistema solar, som el darrer micromil·límitre al final de tot i pensem que ho sabem tot. És evident que hi ha una tendència els darrers anys a una temperatura més elevada i a menys períodes de fred. Dir que tot és d’origen humà, crec que és pretensiós. Em costa de creure que sigui la nova tendència. Si marxes als Alps, l’any passat estaven fatal i enguany no saben què fer de la neu. Al final, intentem portar a dades manejables coses que no ho són. I això no treu que hem de tenir una política de màxim respecte al medi natural, però, a vegades, hi ha massa demagògia. Per exemple, hi ha qui ens acusa de fer neu, quan és una sort; perquè és una reserva d’aigua que no hi seria si no la fabriquéssim. Serà la tònica dels propers anys? Pot passar qualsevol cosa, des de tornar a tenir un any igual o pitjor a un de moltes nevades. Al novembre va ploure 100 litres per metre quadrat. Van faltar tres graus perquè fos la nevada del segle i el marge ve de fins a on baixa l’entrada d’aire polar. Per això, les empreses hem de preparar-nos, més quan el teu sector és tan sensible. I per això les inversions dels darrers anys. Com es preparen per a la possibilitat d’un canvi climàtic que realment sigui permanent? Hi ha mesures actives i passives. Entre les primeres, tenir més reserves d’aigua i capacitat de producció i que aquesta sigui simultània; que puguis fabricar-ne més i en menys període de temps. Abans pensaves que podies fer neu tot l’hivern. Ara hem de ser capaços de garantir un producte com el que tenim a pistes en una setmana. Que al gener no puguis produir neu és realment estrany, però està passant i t’has de preparar. El canvi que hem fet a Andorra ha estat passar de tenir unes infraestructures de reforç de la neu natural a unes que et permetin començar de zero i ens vam anticipar. També cal tenir clar que no has de fer pistes per sota una determinada altitud o buscar orientacions nord, trobar espais on la precipitació natural ajudi més. I un altre punt clau: tothom parla de desastacionalitzar, però quantes estacions realment tenen un producte per a tot l’any. En xifres reals, tens Zermatt, amb el Cervino; Chamonix, amb el Mont Blanc, i Jungfrau. Aquestes tres facturen més a l’estiu que a l’hivern, la resta no. El sector de la neu ja és massiu; el de la muntanya, encara no. Com s’estan comportant els mercats aquest hivern? Estem tenint any a any cada cop més francès. Crec que un efecte de la pandèmia és que ens van descobrir perquè no tenien alternatives. És una gota que cada cop omple més. El britànic aguanta bé però va canviant; ja no hi ha tanta touroperació, sinó que hi ha molta gent que ve en viatges organitzats per ells mateixos. El Brexit no afecta. Hem perdut el rus i l’ucraïnès, però l’israelià, curiosament, s’ha activat i està pràcticament normalitzat. Des de fa un any, hem començat a treballar amb el mercat nord-americà amb el forfet Ikon Pass. Crec que no se li ha donat prou importància que un dels forfets més importants del món incorpori la nostra estació. A vegades ens hem d’espolsar un complex d’inferioritat que tenim al Pirineu. Tenim muntanyes petites però en les quals es pot esquiar molt bé. Fa unes setmanes va venir una delegació d’Àustria i venien a «aprendre de nosaltres». Ens deien que ho estem fent bé. No hem de perdre la humilitat que sempre hem tingut, però tampoc flagel·lar-nos. Tenim un molt bon producte d’esquí. «Poder dir que tens 300 quilòmetres de pistes al mercat internacional és clau per poder jugar la Champions i competir amb els grans dominis europeus» Quins mercats caldria activar? El que any i any va creixent i es va consolidant és l’escandinau. És un bon client i fa estada llarga. També m’agradaria tenir una mossegada petita d’Alemanya, però estan on estan, acostumats a agafar el cotxe i anar als Alps. Com els expliques que han de pujar a un avió? Costarà convèncer-los. El Benelux ja es mou i fa uns anys que hi treballem. Penso, per exemple, que a Holanda tenim molt recorregut. I a Portugal hem capturat el sector que ens interessava i va creixent. I també hem de pensar en gran, mirar a l’altre costat de l’Atlàntic tant nord-americans com el Brasil, Colòmbia, o l’Argentina, en un sector més prèmium. Gent que està disposada a agafar un vol, passar-se deu o dotze dies en un bon hotel i fer moltes coses. En aquests objectius, ajuda el forfet de país que tant ha costat d’arribar? Sí. Quan preguntes a qualsevol esquiador quin factor el fa decidir tothom et diu l’amplitud del domini esquiable, els quilòmetres que tenen. Després la meitat fan cinc baixades al dia. D’esquiadors com el meu germà que fa 70 quilòmetres i t’ho envia n’hi ha pocs. Jo faig el mateix (riu). Per tant, tenim una sensació de llibertat. El forfet et permet esquiar tant com vulguis. Poder dir que tens 300 quilòmetres de pistes al mercat internacional és clau per poder jugar la Champions i competir amb els grans dominis europeus. I un cop estàs al país, anar un dia a Canillo i un altre a Pal és un pim pam. Llàstima que hem trigat trenta anys a aconseguir-ho…. Ha vingut per quedar-se? Crec que sí. Et diré que cap forfet integrat al món s’ha desintegrat. Cap d’aquestes unions ho ha fet. El que fan és agregar cada cop més quilòmetres. Alguna raó hi ha. Més quan ja has fet una consolidació. No pel que hagis invertit, sinó pel que li has de dir al client. Si el tens al cap, com li dius que l’any vinent pagarà el mateix preu per menys quilòmetres? Això anirà modulant-se, però al final el client vol més i millor. Hidalgo, assegut a una terrassa, mira la plataforma esquiable de Soldeu. Ajudarà a reduir les tibantors que sempre han existit entre els dominis? Jo faig una lectura: una de les coses que més m’alegra quan viatjo per aquests mons de Déu és que això passa a tot arreu; quan vas a qualsevol estació austríaca, tots estan emprenyats entre ells. Després, seuen a la mateixa taula perquè, al final, el negoci funciona. A Dolomitas, el que té cinc remuntadors aquí no pot ni veure qui té set allà, però tenen un forfet conjunt. Al món dels negocis la gent no prospera per ser estúpida, vol treure el màxim de benefici. El model de Grandvalira pot funcionar bé perquè per un costat tens competència i, per l’altre, col·laboració. És un equilibri difícil de gestionar. Si no ho tinguéssim, si només tinguéssim una gran empresa i tenint en compte que al Pirineu hi ha pocs llocs que ens facin la competència, ens acabarien creient els reis del mambo i pensant que tenim la feina feta. I això provocaria una degradació del producte. A vegades penso que m’agradaria tenir cinc Grandvalires al Pirineu perquè això ens pressionaria a tots i ens deixaríem de punyetes locals i d’estar pendents d’allò que fa el veí i pensaríem en gran. Jo no tinc una percepció ni positiva ni negativa de cap estació. Tinc clar que quan un client passa la frontera hem guanyat. Que un més que un altre, val; però si no la travessa, no guanya ningú. Això ens ha de moure tots. De tibantors sempre n’hi haurà perquè no és el mateix que un esquiador vagi a un lloc o un altre; això afecta la butxaca i tots intentem estirar, però si ho fem invertint, millorant, tenint millor producte i sent més atractius, qui guanya serà el client i a la llarga, tots. Si el pastís és cada cop més gran, tots hi guanyarem. Com està funcionant SETAP 365? Molt bé. Coneixia l’equip del Josep [Marticella] i com a esquiador és una estació que sempre m’ha agradat molt, especialment Pal. És de les poques que s’assemblen a les de Colorado, que baixes entre arbres. Feia il·lusió afegir-se a la gestió, però tampoc sabíem què passaria. Hem trobat una estació ben gestionada, amb un equip motivat i no hem hagut de fer grans sacrificis en matèria de personal. De fet, gairebé hem crescut perquè això es fa molt gran i és més complex. L’aspecte més damnificat que hi podia haver no s’ha produït, tret d’alguns casos. No hi ha hagut cap trauma ni dificultat d’integració i hem anat molt més ràpid del que havíem pensat. La primera temporada ja van integrar la part operativa i hem trigat poc a deixar de parlar de nosaltres i vosaltres. Ara el repte és com això encaixa dins el concepte Grandvalira. Com mantens un monstre com Grandvalira i una marca i una estació com Pal Arinsal i Ordino Arcalís. [Amb Ensisa i Pal Arinsal] «No hi ha hagut cap trauma ni dificultat d’integració i hem anat molt més ràpid del que havíem pensat. La primera temporada ja van unir la part operativa i hem trigat poc a deixar de parlar de nosaltres i vosaltres» Però ara tot està amb el mateix forfet… Són dues coses diferents. Hi ha el paraigua de Grandvalira Resorts però tot és diferent. Hem d’identificar per què cada client va a Pal, Grandvalira o Arcalís i donar-li el producte que vol trobar. S’està aconseguint incrementant el preu del forfet? El preu mig ens serveix per tenir controlat el nostre propi producte. Seguirem treballant amb operadors i són necessaris en determinats mercats i moments, però en altres moments tu has de poder ser sobirà i tenir el teu producte. Hem de ser capaços d’arribar al nostre client directe, als mercats de proximitat, i que et compri directament a tu. Això ho estem aconseguint i també que es valorin les inversions que s’han fet. Només a Ensisa, 108 milions els últims quinze anys. Sis de mitjana per any. I no hi fico projectes extraordinaris com la plataforma. Això millora el producte. Mires la restauració, mires la innivació, mires el trepitjat de pistes… Cada trepitjaneu val el mateix que un Aston Martin i en tenim 25. Això té un valor. Les coses no són ni cares ni barates, depèn del que donis. Què em demanes i què em dones. Es diu: un forfet és car. Depèn. Si val 80 euros i vaig a Zermatt, em semblarà bé. Si em clavaràs 50 i tens tot just dotze quilòmetres, no sé. O potser sí. Tot depèn de la percepció que tinguis, del que esperis i de qui et doni el servei. Si tens una estació petita però té uns aparcaments fantàstics, gent supermotivada, paisatges fantàstics i una restauració excel·lent, pagaràs i marxaràs a casa contentíssim. El preu ha d’anar sempre lligat al que es dona. I no oblidem que, dins d’una estada turística, el forfet pesa relativament. Quant val un concert? Nosaltres tenim el forfet a 64 euros tot el dia. I si et quedes en un hotel i fas compra… Dins de l’estada, la proporció és relativament baixa. Si al client cada cop li dones més prestacions i serveis, és ell qui ha de dir si és barat o car. I desestacionalitzar realment les activitats és factible? Per un costat, hi ha un component de responsabilitat de les estacions envers el lloc on estàs. Si tu vols tenir un hivern que funcioni, necessites fidelitzar plantilla. És una raó important; poder tenir un grup de gent fixa tot l’any. I això també val per a molts altres negocis del país. Què podem fer? A l’hivern podem liderar i ho intentem fer. A l’estiu, el rol és formar part del producte. Els nostres mercats principals tenen uns hàbits de consum turístic diferents d’altres llocs. Molts esquiadors de temporada d’hivern me’ls trobo a la platja. A altres llocs hi ha una cultura de passar més temps a la muntanya que, aquí, a poc a poc va creixent, en part una herència de la pandèmia i també perquè cada cop fa més calor. Què podem fer? Obrir, posar activitats, però tot sumat no arriba al 5% de la xifra de negoci de l’hivern. No hi ha una activitat comparable a l’esquí a l’hivern; el que hi pot haver és una suma d’activitats que poden donar alguna cosa que recordi una mica a l’hivern: el pont tibetà, el mirador solar, Caldea, les compres… Si tot ho sumes, tens un producte per passar quatre o cinc dies a Andorra que està bé. A l’hivern, amb l’esquí és fàcil. A l’estiu necessites tota aquesta suma. I nosaltres hi col·laborem de la nostra forma. Altres coses que poden funcionar? La bicicleta. A mitjà i llarg termini podria arribar a tenir un consum tan massiu com l’esquí, si mirem la quantitat de ciclistes que tenim, però la neu és la neu. Cal ser realista. El nostre client a l’estiu va a la platja i si podem pescar-ne algú perquè vingui, tenim un producte que pot funcionar però no per atreure els mercats internacionals com sí fem de desembre a abril. Una setmana i arriba la Copa del Món, com estarà la neu? Si vam fer unes finals a 20 graus i repartint aigua a les grades, ens en sortirem al febrer, perquè els dies són curts i la radiació solar és menor. La pista ara està en bones condicions. Les perspectives d’aquests dies són com avui: dies càlids però curts i nits fredes. «Estar recurrentment al calendari de la Copa del Món et dona accessibilitat al mercat internacional; és el circuit que dona prestigi i que fa que l’esquiador consolidat d’arreu del món pensi que pot venir» Què suposa per a Andorra a nivell d’impacte? Primer és un segell de qualitat. Quan vas als mercats internacionals, fa vint anys havies d’explicar qui eres. Ara ja t’han vist. Estàs al circuit dels 20 o 30 llocs de més prestigi. Et dona imatge i prestigi. I econòmicament? Aquí tens dues línies. Per un costat, el que es genera mediàticament. Si haguéssim de pagar en publicitat el retorn que ens donen no podríem fer-ho. I després hi ha el directe, amb les estades de la gent. Estar recurrentment al calendari et dona accessibilitat al mercat internacional. Sense fer Copes del Món no estaríem a l’Icon Pass i no ho dic jo sinó el màxim accionista que és propietari d’aquest forfet. És el circuit que dona prestigi i que fa que l’esquiador consolidat d’arreu del món pensi que pot venir. Quantes persones espereu? A les finals el cap de setmana vam estar al voltant de les 5.000 o 6.000 per dia. Anirà per aquí, més quan és un cap de setmana punta pels esquiadors i molts s’hi aproparan. És compatible fer una gran prova amb un cap de setmana de gran afluència d’esquiadors? Sí. Home, a veure, si pogués triar agafaria un altre cap de setmana. Al final, tu has d’anar a un hoteler que pot vendre l’habitació a 400 euros i li demanes que ho faci més barat per als equips. Fer-ho al març és més fàcil; al febrer, més complicat, que també s’han de guanyar les garrofes. És un esforç extra però ja l’hem fet altres vegades. Quines serien les properes cites? Aspirem a estar cada dos o tres anys al calendari, no pas estar sempre perquè l’esforç a nivell econòmic i humà és molt gran. Hem de donar-li valor. El proper seria una copa del món masculina en dos anys. La idea és de cada quatre, ser-hi dos. Quina part de nota pel Mundial us jugueu? A mi m’agradaria dir que molta perquè voldria dir que segur que aprovem al juny, però, més aviat, ens juguem el fet de no ser oblidats. La decisió és política al 99%. No crec que pugui canviar res però ens serveix per seguir estant a la llista dels escollits, per la capacitat organitzativa, perquè es vegi que tenim una pista en condicions malgrat la meteorologia adversa…. Llavors, què s’ha de fer des d’ara fins al juny per dirigir aquesta decisió política? Primer, intentar esbrinar la direcció de vot de cadascú. Hi ha qui t’ho diu clarament i alguns altres de forma subliminar. I després intentar convèncer-los. Hi ha qui ja saps que no ho faràs; altres que tens clar que et votaran amb els ulls tancats. I entre els dos extrems hi ha de tot. La gran dificultat és saber qui pren la decisió i en base a què, però hi ha països que no se sap ben bé. És una feina que fem des de molts àmbits diferents. Tant de bo fos com tenir un examen, com els restaurants de ‘Joc de Cartes’, però aquí no és tan fàcil. Has de tenir una candidatura impecable, però això només et garanteix estar a la línia de sortida. [Mundial del 2029] «Organitzar-lo seria la presència definitiva al mapa mundial de l’esquí per al proper segle. Això et posa en el mapa. Tot el que hauríem de fer en el futur per convèncer nous operadors i mercats, gran part de la feina estaria feta» Narvik i Val Gardena són les altres candidates. Quin és el rival a batre? Descavalcar-ne un seria un error perquè són dos països amb una tradició brutal al món de l’esquí, amb experiència i un elenc d’esquiadors de primer nivell. Tenen una capacitat bestial. Si haig de dir un dels dos, diria que és més rival Val Gardena. Si Noruega hagués optat per Lillehammer o per Kvitfjell i Hafjell, serien un rival duríssim. Narvik necessita uns anys per agafar més experiència i curtir-se en Copa del Món, però el lloc és fantàstic. La potència de Val Gardena com a organitzador habitual i com a lloc és molt gran. I, a més, Itàlia se sap moure bé en el terreny dels indecisos i sap com funcionen les votacions. Quins són els hàndicaps i els pros d’Andorra? Jo diria que els pros són el fet d’oferir un país a peu de pistes, pensant en quinze dies. Això cap dels dos altres candidats ho té. També Val Gardena fa tants anys que fa Copa del Món que no tenen capacitat d’innovar. Nosaltres aportem un país a peu de pistes, una capacitat d’innovar i ser creatius. I com a hàndicap, compartit, el problema de la mobilitat al febrer seria una prova de foc, però tenim més de nou milions de visitants a l’any. No crec que sigui un problema. Clar que podem fer-ho bé, però no serà fàcil. Toca creure-hi… Sí. Jo vaig viure Barcelona 92. I si algú m’hagués dit que la ciutat seria el que seria després, no m’ho hauria cregut. I vaig viure la transformació i et senties orgullós. Aquests esdeveniments serveixen per això. Anem a fer-ho. Creiem que ho podem fer! No tinc cap dubte de la capacitat d’Andorra d’organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud. Què suposaria? Seria la presència definitiva al mapa mundial de l’esquí per al proper segle. Totes les estacions que han organitzat un campionat del món tothom sap on són. I si no, que li preguntin a Sierra Nevada. Això et posa en el mapa. La Copa del Món et posa en el mapa dels que la segueixen; els Mundials et posen en el mapa del món. És la gran diferència. Són dues categories diferents. Tot el que hauríem de fer en el futur per convèncer nous operadors i mercats, gran part de la feina estaria feta. Parlem doncs, d’un impacte de futur no només esportiu sinó també per a tot el sector… Pel país. És una candidatura de país. Hi ha pistes a Soldeu i altres a Pal, però a deu quilòmetres d’aquí tothom tindrà clar que serien els campionats d’Andorra. Ens permetria potenciar molt el concepte d’Andorra amb un segell d’excel·lència mundial. En el pitjor dels casos, si surt un ‘no’, es tornaria a intentar? Jo crec que sí, però la decisió no seria només meva. La voluntat és aconseguir-ho. També és veritat que si et diuen que no et venen ganes de preguntar què més voleu. Hem passat per totes les fases. Sents al Patrick dient que quan va a la FIS li asseguren que som dels millors comitès organitzadors del món… Però, la decisió és política. Si fos tècnica, jo diria que ja podríem celebrar-ho, però això no ens ho hem de treure de la ment. Que a data d’avui siguem candidats seriosos venint d’on venint té un mèrit brutal. Per això dic que ens ho hem de creure. Fa vints anys això no ho somiàvem.