Tot plegat amb el temor que l’abstenció acabi sent qui guanyi la partida. Fa quatre anys la participació es va quedar en un 56,54% i en el cas d’Andorra la Vella l’abstenció va superar el 50%. De moment, es tenen dades del vot judicial, que va tancar ahir amb 6.253 sufragis registrats, el que suposa el 20,57% del cens. El 2019 el vot judicial va representar pràcticament el mateix percentatge (20,3%), però ara el cens electoral ha crescut més d’un 9%. Avui estan cridades a les urnes 20.401 persones. Si hi ha un territori on s’espera una batalla especialment emocionant és Escaldes-Engordany. Els actuals cònsols, Rosa Gili i Quim Dolsa, busquen repetir victòria en el que sempre havia estat el feu de DA. Aquesta vegada no ho fan sota el paraigües del PS, sinó que amb Consens per Escaldes-Engordany han elaborat una llista que reuneix independents, socialdemòcrates i membres de Concòrdia. Candidatura completa de Consens per Escaldes-Engordany. Gili ha venut la feina feta els darrers quatre anys i un plantejament urbanístic que res té a veure amb el que els Demòcrates -amb el suport de les dues minories comunals- van aprovar el 2018 i que ha acabat derivant en les qüestionades torres del Clot d’Emprivat. A diferència del 2019, en què hi havia quatre llistes i la victòria va ser tan sols per deu vots, aquesta vegada Gili té una sola rival: Anna Garcia. Qui ha estat durant 30 anys cap del departament de Cultura del comú fa el salt a la política com a independent, amb una candidatura que aglutina, també, Demòcrates, Acció i Progressistes-SDP. Garcia representa una renovació que no es va saber fer el 2019, no ha amagat el seu disgust amb les torres i també promet revisar el pla d’urbanisme. Els dos primers candidats demòcrates de Sant Julià, Encamp, Escaldes, Ordino i Andorra la Vella. A la capital la batalla podria acabar sent més igualada del previst inicialment. Les llistes també s’han reduït de tres a dues i el cara a cara serà entre l’actual cònsol, David Astrié, i un dels consellers de l’oposició, el socialdemòcrata Sergi González. Astrié buscarà mantenir el comú que va guanyar fa 4 anys, llavors com a número 2 de Conxita Marsol. La política d’inversions que ha suposat una autèntica transformació d’algunes zones de la parròquia, s’ha posat en qüestió durant la campanya per projectes com les fonts de la Rotonda, massa encarats als turistes i no als residents a parer de la llista rival, Enclar. Candidatura completa d’Enclar. El 2019, Demòcrates, que sumava també Liberals i Progressistes-SDP, es va imposar amb claredat, amb pràcticament 500 vots més que el PS. En aquesta ocasió, Astrié manté al seu costat SDP, però no compta amb Liberals, que no concorren als comicis. Al seu davant, però, hi té la coalició formada per PS+Concòrdia+Somveïns. Els dos primers, en les generals de l’abril i per separat, van sumar més vots que Demòcrates. Ara bé, ja se sap que en política no sempre dos i dos fan quatre. Foto de família de la candidatura d’UL + Demòcrates + Acció + Independents. Sant Julià de Lòria és l’única parròquia on la partida es juga a tres bandes. Josep Majoral opta a la reelecció, amb el suport de Demòcrates, que el 2019 no va tenir llista. Al seu davant, els mateixos rivals polítics que llavors: Desperta Laurèdia, amb el mateix cap de llista, Cerni Cairat, i el PS, ara en coalició amb SDP, liderats per Antonio Miralles i sota el nom de Per Sant Julià, i llavors amb Joan Travesset i com a Units pel Canvi. Cerni Cairat i altres membres de la llista de Desperta Laurèdia. La candidatura de Per Sant Julià. Fa 4 anys, Unió Laurediana es va imposar amb un marge de pràcticament 200 vots per davant de Desperta Laurèdia. Ara bé, a les últimes generals, la marca parroquial del que a nivell nacional ha acabat sent el partit revelació, Concòrdia, va ser capaç de guanyar, això sí, sense presència d’UL. El condicionant de no haver pogut fer quallar tampoc una coalició amb el PS, caldrà veure si acaba perjudicant o beneficiant la llista de Cairat. En el cas de Majoral, es posa en joc també, el desgast que hagin pogut suposar projectes polèmics com el de Prat Gran o el malestar d’una part del funcionariat comunal. Els integrants de la llista d’Avancem. A Encamp tot fa pensar que UP+Demòcrates té la victòria garantida. Fa quatre anys hi van haver quatre llistes. Enguany només una: Avancem. El PS va tancar gairebé sota la botzina una candidatura improvisada, repescant Marta Pujol per evitar un segon ‘cas Canillo’ i que Laura Mas tingués confirmada la reelecció abans de començar la cursa electoral. Superada la campanya, no sembla que hi hagi opció de desbancar UP+Demòcrates, que fins i tot ha sumat l’ex-PS, Joan Sans, a la candidatura. Reunió de poble de Ciutadans Compromesos. A la Massana els electors podran, aquesta any sí, escollir entre dues opcions. Després que el 2019 CC+DA+L’A no tinguessin rival i consolidessin la seva majoria, l’escenari plantejat té la seva curiositat. Olga Molné va renunciar a tornar-se a presentar i és la que ha estat la seva cònsol menor, Eva Sansa, qui lidera la candidatura continuista. Davant seu, un dels actuals consellers de la majoria, Guillem Forné, que després de deixar Liberals i Acció, va decidir mantenir el seu lloc al comú, però muntar una nova plataforma, Participa, que ara suma Concòrdia, el PS i independents sorgits en part d’SDP-Progressistes per mirar d’aconseguir un canvi de color a la corporació. Les diferències amb els seus rivals són bàsicament a l’entorn del creixement urbanístic i la gestió dels recursos. Candidatura Amb Seny. Una altra de les parròquies on s’ensuma emoció és Ordino. De les quatre llistes del 2019 s’ha passat a dues: ACO+DA+SDP vs Units per Ordino. Els primers, amb Maria del Mar Coma com a cap de llista, han prescindit dels liberals i sorgeixen d’una majoria comunal que ha acabat el mandat fracturada pel projecte del centre sociosanitari impulsat pel cònsol, Josep Àngel Mortés. Els candidats d’Units per Ordino en la reunió de poble al centre de congressos de la parròquia Al davant l’etern rival: Enric Dolsa. Amb el projecte de Grifols en el punt de mira, ha aconseguit el que no va poder ser a les generals de l’abril: incorporar el PS i Andorra Endavant per intentar fer front comú i desbancar una majoria que fa anys que sembla que no coneix adversari. Jordi Alcobé, al centre, amb la resta de membres de la candidatura demòcrata. Finalment a Canillo tot el peix està venut. Demòcrates no té contrincant i Jordi Alcobé fa dies que sap que serà cònsol. Aquí la incògnita és saber fins on arribarà l’abstenció i el vot en blanc. HISTÒRIA D’UNA FOTO GRIS La foto que il·lustra de manera principal aquest article no és la que hauria hagut de ser. Més encara, és del tot improvisada -encara que en la pluja d’idees que l’Altaveu va dur a terme sobre quina il·lustració podria acompanyar la jornada electoral havia aparegut en les travesses quelcom de similar, més treballat i amb un atrezzo que aquest dissabte no es tenia. Curiosament, moltes de les candidatures, especialment al centre del país, han advocat per omplir-se la boca que volen fer més verdes les parròquies perquè, en bona mesura, les consideren excessivament grises. Grises com ho ha estat la campanya. Plana, avorrida, maldestre fins i tot. Després de dies de donar-hi voltes i voltes, l’Altaveu va acabar ‘pensant’ una imatge entre materials constructius en un espai que pogués ser parroquialment neutre. Que no es pogués assimilar a cap parròquia perquè cap candidat no es pogués sentir ofès. I material de construcció perquè es volia simbolitzar moltes coses. La construcció del país des dels comuns. La construcció com a motor econòmic del país. I sí, la construcció perquè simbolitza el debat sobre si cal construir més o no. I perquè l’habitatge també és construcció. I l’habitatge és una necessitat i ha estat un eix transversal de tota la campanya i per a totes les parròquies. La foto no era improvisada ni havia de ser cap ridiculització dels polítics. Era apostar per una escena distesa però alhora evocativa de tantes i tantes coses. I els candidats n’eren conscients. De tot. Després de donar-hi voltes, es va acabar pensant en la possibilitat d’acudir a Materials Riba per múltiples factors. Per la centralitat de l’espai, perquè hi havia estacionament a tocar, perquè responia a la idea de l’Altaveu. El 7 de desembre es va fer un primer contacte amb l’empresa, i l’Altaveu va obtenir una resposta absolutament comprensiva i encoratjadora. Totes les facilitats i cap mena d’al·lusió publicitària. Només calia tenir l’acord dels candidats. Els dies 8, 9 i 10 de desembre es va contactar, directament o indirectament, i de manera oficiosa, amb tots els candidats. I l’11 es tenia l’acord de tothom. I se sabia perfectament on calia anar. El mateix dia es va tancar el pacte amb Materials Riba després d’haver acudit a veure les localitzacions i començar a dissenyar l’escenografia. El 12 de desembre es va fer la convocatòria formal, per escrit, via correu electrònic i per WhatsApp, tant a tots els caps de campanya o responsables de comunicació com als candidats. S’especificava on es faria la fotografia, l’hora i s’informava d’un refrigeri posterior. Es buscava un clima cordial i distès. Tot era correcte, tothom va reconfirmar i no hi va haver més notícies de la fotografia més que recordatoris o aclariments (especialment, confirmar que només amb l’1 de cada candidatura n’hi havia prou però que hi podien haver els acompanyants que fos). Un primer input de dubte, que es va negar, arribaria aquest divendres minuts abans de 2/4 de 7 de la tarda quan es va demanar des de Demòcrates poder tenir més detalls de la fotografia. I, especialment, si es faria vestir els candidats d’alguna manera concreta o se’ls faria fer algun tipus de performance. No només la resposta va ser negativa sinó que en una conversa distesa per WhatsApp es van donar detalls ben explícits de la idea amb què es treballava. Es va reassegurar que no hi havia cap problema. Tot i això, aquest dissabte l’Altaveu va constatar que mitja hora abans de la consulta a l’Altaveu, des de Demòcrates ja s’havien fet contactes per avortar la fotografia prevista per ‘Diari d’Andorra’ i, de retruc, que se n’anava en orris el projecte de l’Altaveu, entre altres coses, també, per no fer diferències i perquè des del rotatiu es va insinuar dins de la batussa mantinguda aquest dissabte mateix amb els polítics, que si el suposat mitjà de referència no podia fer fotografia, els ‘mindundis’ de l’Altaveu, tampoc. [related:articles:1] I encara que el mateix dissabte, a menys de dues hores de la convocatòria de la fotografia, hi va haver candidats, fins i tot demòcrates, que amb les preguntes donaven a entendre no només que no hi havia problemes sinó que a més a més, s’acudiria a la foto, l’incident amb ‘Diari d’Andorra’ poc abans de les 11 del matí ho va engegar tot en orris. I per a qui consideri que els polítics no s’han de prestar a segons quins xous, només caldria dir que els periodistes potser no haurien d’acceptar campanyes electorals infumables en què la immensa majoria dels candidats intervinents no tenen ni idea del que han de dir i menys encara saben expressar-se si no és fent repetir més d’un cop i dos els mantres que els assessors, els caps de campanya o els líders de la llista els hi han repetit com si d’un lloro es tractés. En fi, que les fotos, la de l’Altaveu i aparentment també la de ‘Diari d’Andorra’, es van acabar fent en places grises. Com la campanya. I com allò que consideren els polítics que s’hauria d’intentar defugir. Donant a entendre, especialment els representants de la formació governamental, tres coses: que ni afronten els problemes reals, ni accepten que hi són i que pregonen allò que després no fan. En fi. La política en la seva extensió: una gran mentida.