Què és la coordinadora per l’habitatge digne? És un grup de persones anònimes, ciutadans que no tenen cap vinculació política i que arran de les manifestacions que apareixien en el grup de DenunciAND doncs vam decidir un dia de trobar-nos uns pocs i vam començar a plantejar de fer accions. Ho vam presentar al grup de DenunciAND i va haver-hi molta gent que va començar a dir que seria bo fer alguna cosa i partir d’aquí vam iniciar accions. Quanta gent sou? Jo preferiria no parlar de quanta gent som, de donar un nombre exacte. Només puc dir que hi ha molta gent que ens està ajudant. Per què aquesta por a donar xifres o fins i tot a donar la cara? En aquest cas ets tu únicament el que ho fa. No vull posar una xifra perquè és una xifra que va creixent. I te’n diria avui una i demà hauria canviat. Tenim gent de tota mena, de totes les professions, cosa que és important. És gent que pels llocs on treballen ens estan ajudant a portar xarxes, a portar màrqueting, a portar escrits, etc. Fins i tot en l’àmbit jurídic també ens ajuden. I precisament pel treball que fan prefereixen mantenir-se totalment en l’anonimat. Jo soc la persona que dona la cara perquè algú ho havia de fer i van decidir que si a mi em semblava bé, agafés aquest rol. Què us sembla la capacitat de mobilització que heu tingut en tan poc temps? La capacitat de mobilització no la devem només al treball que estem fent nosaltres. És també perquè la gent ha trobat el moment adequat per sortir al carrer, perdent la por a manifestar-se perquè la situació per a ells és greu. Quan a una persona la poses en una situació de risc, què fa?, reacciona per supervivència o digues-li com vulguis, però reacciona. Sí que hi ha hagut una capacitat nostra d’assumir un treball, però la voluntat és popular, no és nostra. Com us sentiu després d’haver aplegat més de 2.000 persones? Satisfets, perquè dius bé tot el temps que estic dedicant i tot l’esforç que estic fent com a mínim hi veus un resultat i veus que és gent que s’hi suma per necessitat i solidaritat, i això satisfà. «Si soc andorrà, per què me n’he d’anar a viure fora del meu país?, per què no puc pagar un lloguer aquí?, no és de rebut. I aleshores això és el que fa que la gent hagi perdut la por, perquè ja no té res més a perdre» Com és que la gent ha perdut la por? Fins ara s’havien fet altres intents i no hi havia hagut aquesta resposta. El que ha passat és que la situació s’ha agreujat. És el que deia abans, quan poses una persona en una situació de risc és quan reacciona. Mentre pot anar mantenint un nivell de vida que pot sustentar, doncs la seva necessitat de reclamar és molt menor. Ara, quan ja és insostenible és quan la gent treu el cap i diu prou: ara jo aquí ja no puc tirar més, m’estàs empobrint, m’has fet perdre poder adquisitiu, m’estàs fent perdre el sostre, m’estàs obligant a marxar del país, fins i tot m’ho estàs dient que me n’hauré d’anar a viure fora d’Andorra. Això, pels que han nascut aquí és inadmissible. Si soc andorrà, per què me n’he d’anar a viure fora del meu país?, per què no puc pagar un lloguer aquí?, no és de rebut. I aleshores això és el que fa que la gent hagi perdut la por, perquè ja no té res més a perdre. Hem après a manifestar-nos? Hem après a manifestar-nos i d’una forma molt digne, amb molt de seny i amb molta reivindicació a tots els nivells. Després de la manifestació vau dir que ara faríeu una aturada en les manifestacions, en l’activisme més de carrer perquè intentaríeu plasmar en paper unes reivindicacions concretes per fer a Govern. Quina és l’estratègia a partir d’ara? Encara no la tenim clara aquesta estratègia perquè primer hem de veure quines seran les reaccions de Govern. Després hem de veure i escoltar i fer una anàlisi del que la gent vol. I, en base això, hem de fer una anàlisi. Que les manifestacions s’aturin només depèn de Govern. Això s’aturarà quan govern actuï i solucioni de forma immediata i no a llarg termini els problemes. Si això no és així, em plantejo quina serà la reacció de la gent, si voldrà potser actuar d’una forma més incisiva. Per això haurem d’esperar a veure què passa. Què vol dir de forma més incisiva? No estic parlant de trencar res, estic parlant que potser calen accions que tinguin una continuïtat molt més accelerada És a dir, que en lloc de ser com aquestes últimes que han tingut uns espais en el temps, doncs que es vegin aquests espais escurçats, que potser haurem d’arribar al límit que cada setmana ens manifestem i entorpim la situació fins que realment es posin mesures que complaguin la ciutadania. El que s’ha de fer ara és decidir de quin costat estem; si estem al costat de la gent que malmet el bon viure de les persones o estem del costat de les persones que necessiten que se’ls solucioni el problema. Els polítics han de decidir de quin costat estan. No poden estar més només al costat dels que tenen una situació benestant. Cada dia hi ha més gent a la Creu Roja, cada dia hi ha més gent demanant aliments i roba. Com pot ser que nosaltres donem a l’exterior la imatge d’un país idil·lic quan en realitat tenim els mateixos problemes que els altres països?, i no hauria de ser així. Aquí som 80.000 habitants. Hauríem de viure de conya, hauríem de tenir polítiques per aquestes 80.000 persones, però estem fent polítiques per a un grup molt reduït de persones i tota la resta les deixem aquí a la bona de Déu? No, hem de treballar principalment per aquesta gent perquè en el fons els polítics no són una altra cosa, i amb tots els meus respectes, que els nostres treballadors. Nosaltres els hi paguem el sou, aleshores han de treballar per nosaltres. «Potser haurem d’arribar al límit que cada setmana ens manifestem i entorpim la situació fins que realment es posin mesures que complaguin la ciutadania» La primera concentració del 31 d’octubre sí que va obtenir un resultat perquè al projecte de llei de mesures d’estímul i d’estabilitat del mercat d’arrendament d’habitatge, més coneguda com la ‘llei Marsol’, se li va donar la volta com un mitjó. No ens hem d’enganyar. El Govern creu que ja ha fet molt perquè ha fet un pas, però per nosaltres és insuficient perquè no soluciona les coses més immediates i, per tant, no ens hem de creure que això sigui o estigui resolt. Continuem tenint una fugida de ciutadans, un empobriment de la ciutadania, continuem tenint mancances a l’hora de trobar habitatge i això no resol realment el problema. Aleshores hem de seguir mantenint la pressió perquè ells actuïn d’una forma immediata. Quines serien les solucions o millor dit les mesures que nosaltres proposaríem?, en això hi estem treballant i aviat les comunicarem. I la reacció de l’Executiu després de la manifestació del 8 de desembre que li ha semblat? Ells estan construint un missatge que ja està tot solucionat i això és d’il·lusionista. És a dir, saps com els macs que fan la jugada amb la mà dreta mentre amb la mà esquerra estan enganyant-te?, doncs és una mica això. Fan il·lusionisme, ens volen fer creure que ja estan els problemes resolts i això no és així; hi ha moltes coses pendents. En la primera manifestació vas demanar a la gent si estava d’acord amb el sistema electoral i la resposta va ser que no. Si ho vas demanar suposo que és perquè també creus que hi té molt a veure amb tot el que està passant. Hi té a veure perquè hi hauria d’haver molta més gent que pogués votar, hi hauria d’haver més possibilitats que la ciutadania trobi un espai polític que li agradi. Hi ha molta gent que no vota perquè no troba cap espai polític que el convenci i encara podríem afegir que és un sistema electoral que antigament quan es va fer potser sí que funcionava, però ara mateix està clar que obtenir la majoria de la manera que s’està obtenint, no aporta res. Només fa que hi hagi un grup de persones que entrin, juguin les seves cartes i oblidin que hi ha tot un seguit de població al darrere que no està representada. Si veiem el nombre de persones a través de les quals DA, en aquest cas, ha obtingut la majoria, que són entre 6.000 i 7.000 i resulta que n’hi ha 29.000 que poden votar, no és representatiu de la voluntat del país. Afegeix-li que al país som 84.000. A les comunals hi hauria d’haver més gent que hi pogués participar. Jo no vull dir a partir de quants anys de residència una persona ha de poder votar a les comunals, però sí que s’hauria d’establir un varem. Hi ha gent que paga impostos i que fins que no porti vint anys aquí no podrà votar. No és normal que hagis de pagar impostos, però, per una altra banda, no se’t doni la possibilitat d’expressar la teva veu. Joan Ramon Crespo a la redacció de l’Altaveu La coordinadora s’ha mantingut al marge de la política i dels grups polítics. És que no ho podem fer això. Els polítics han de resoldre els problemes des de la política, i nosaltres som els missatgers. Jo soc el missatger de la coordinadora i la coordinadora la missatgera de la ciutadania. Els polítics han de resoldre els problemes dels ciutadans, escoltar-los. Aquesta és la funció d’un polític. Però ara si tu preguntes a la gent que en pensa dels polítics, et dirà que escalfa la cadira, que va allà per cobrar un sou i per resoldre els problemes dels seus amics, de la família o dels seus interessos privats. Doncs no, això no hauria de ser així. Molta gent que era a la manifestació amb qui vam parlar era andorrana i o feia molts anys que residia al país. Això indica que el problema no està de passada? Molta gent diu que només hi ha gent de fora o temporers. Això no és cert. Jo coneixia moltíssima gent del país, tant andorrans com residents de molt llarga durada. El problema el té la població estable del país i això és el que és inadmissible. És el que et deia abans, com andorrà perquè me n’he d’anar a viure fora?, aquesta és la qüestió! Perquè hi ha una gent aquí que s’està beneficiant d’uns preus que els estan enriquint d’una forma immediata, però que als altres els està deixant en una situació molt compromesa. Ha d’haver-hi un equilibri entre les dues coses. No podem per un costat ficar-nos diners de forma alegre a la butxaca mentre un altre sector de la ciutadania, que és el més gros, s’està empobrint. Hi ha alguna cosa que no va bé. En aquesta darrera manifestació també hi van participar sindicats. Quina relació teniu amb altres organitzacions? La relació que tenim ara amb els sindicats, principalment l’Usda, és perquè ells també tenen preocupacions, són treballadors. També ens aporta un suport logístic, administratiu, de material, i a tots dos ens va bé de trobar un punt d’aliança per afrontar aquest problema. L’Usda precisament ha fet propostes en matèria d’habitatge al Consell Econòmic i Social. Esteu d’acord amb aquestes mesures? Amb tot l’enrenou que hem tingut per muntar la manifestació, la veritat és que hi ha punts que encara no hem pogut debatre conjuntament. Per això deia que ara que ha passat aquesta manifestació del 8-D, potser sí que ens podrem asseure i parlar més profundament de tots aquests temes, abordar-los conjuntament i veure en quins punts podem trobar una aliança per treballar-los conjuntament. «La construcció de l’habitatge s’ha de centrar en la necessitat real dels ciutadans i no en la necessitat d’uns quants d’obtenir un benefici immediat» També s’hauria de demanar un augment salarial generalitzat? Em preocupa que si ara aconsegueixen augmentar els salaris, i tothom passa a un salari més proper al salari mitjà, molt em temo que el que passarà és que l’habitatge tornarà a pujar, molt em temo que la inflació tornarà a pujar. Aleshores de què ens serveix? Hi ha d’haver més controls, més intervencionisme o observança de les necessitats de la població. Crec que la cosa ha d’anar per aquí. El que vull destacar és que hem d’acabar amb un model que estigui centrat en l’especulació, això és una de les primeres coses. Hem de vigilar que la construcció de l’habitatge es centri en la necessitat real dels ciutadans i no en la necessitat d’uns quants d’obtenir un benefici immediat. S’ha de fer de manera que sigui útil al país. Hem d’anar tirant cap aquí, amb una estratègia de creixement territorial que beneficiï a tothom, no només a uns quants. Joan Ramon, deixa que et demani per les teves motivacions. Per què t’has sumat al moviment? Perquè jo penso en les meves filles, els meus nebots, els meus amics, tinc amics que han hagut de marxar d’Andorra, andorrans que ara viuen a la Seu. I també hi ha una frase en castellà que diu ‘cuando veas las barbas de tu vecino a pelar pon las tuyas a remojar’. I em sento molt solidari amb aquesta situació, i per això també hi ha tanta gent a les manifestacions. No només afectats, molta gent que és solidària amb el que està passant. I això és molt lloable.