A Barcelona, s’ha estat coent un moviment de pares i mares que volen evitar que els joves tinguin mòbil amb internet abans dels 16 anys. Irònicament, el moviment s’ha organitzat a través d’un grup de Whatsapp, i posteriorment de Telegram. I, per cert, els 16 anys és precisament l’actual edat de consentiment sexual a Espanya. Coincidència? En el fons, s’està instaurant un corrent de pensament que diu que s’ha de prohibir als joves tot allò que representi un risc per a ells. Segons aquest corrent, s’ha d’endarrerir l’edat del primer mòbil, l’edat amb la qual miren porno, l’edat amb què tenen la primera relació sexual, l’edat amb què comencen a beure, etc. La qüestió és «endarrerir-ho tot» tant com es pugui mentre siguin menors d’edat, posant murs de contenció al seu voltant. I quan per fi arribin als 18, ja s’espavilaran quan s’obrin de cop totes les portes del pantà. És a dir, sembla que els joves de (aproximadament) 12 a 16 anys han deixat de ser adolescents per passar a ser nens. En definitiva, s’està infantilitzant els adolescents. «Més que imposar als joves, el que cal és: raonar amb ells, negociar, i regular. Hem de recuperar el valor educatiu d’allò de «supervisar mentre se’ls deixa fer». Que entrin en contacte amb la realitat, de forma gradual, amb unes pautes, i sota la mirada atenta dels pares. Acompanyar-los; no pas barrar-los el pas a l’univers digital» Penso que hauríem de deixar de veure’ls com si fossin delicadíssimes figuretes de porcellana que s’han de mantenir dins d’una vitrina per evitar que es trenquin en qualsevol moment. El sobre proteccionisme és una mica com el «pan para hoy y hambre para mañana», donat que se’ls priva de cultivar les experiències i hàbits que després necessitaran per sobreviure al gran repte de ser adults. Ser adult implica prendre decisions constantment en un oceà de llibertats (llibertat per abusar del mòbil tant com vulguis, llibertat per mirar porno totes les nits sense dormir, llibertat per emborratxar-te cada dia si et dona la gana, etc.). Les prohibicions exercides per força d’autoritat no tenen valor educatiu, agreugen els conflictes, i fan que els joves se sentin tractats com a objectes. Ells són persones. Petites, però persones. Més que imposar, el que cal és: raonar amb ells, negociar, i regular. Hem de recuperar el valor educatiu d’allò de «supervisar mentre se’ls deixa fer». Que entrin en contacte amb la realitat, de forma gradual, amb unes pautes, i sota la mirada atenta dels pares. Acompanyar-los; no pas barrar-los el pas a l’univers digital. D’aquesta manera, els estarem preparant pel futur! Per exemple, en lloc de prohibir-los l’alcohol, oferim-los la possibilitat d’aprendre a beure, amb una mica de vi aigualit. En lloc de prohibir-los el sexe, donem-los facilitats per tenir experiències amb qui ells vulguin, i aprofitem per fer educació sexual parlant del sexe. En lloc de prohibir-los el mòbil, donem-los l’oportunitat d’aprendre a utilitzar-lo correctament (amb uns límits de consum de dades i de temps de pantalla, prenent responsabilitat del material, aplicant estratègies de privacitat, sabent en quins moments es pot usar i en quins no, etc.). I òbviament, els adults som els que primer hem de donar exemple (si no, res del que diguem té credibilitat). El debat no és «mòbil sí, o mòbil no». El debat és: «mòbil, ¿de quina manera?». És cert que el mòbil pot arribar a ser esclavitzador, ja que fàcilment pot portar a addiccions. Però també pot ser un element alliberador. Per exemple, per als joves LGBTQ+ és una eina que els permet reafirmar i reivindicar la seva pròpia identitat, ja sigui a través de les xarxes socials o contrastant informació a internet de forma privada, especialment si estan en un entorn familiar homòfob o trànsfob. El mòbil té aquesta capriciosa naturalesa dual: Comporta riscos, però també ofereix oportunitats.