El cas es remunta al març del 2020, quan un roc granític de grans dimensions -concretament, 1,3 metres cúbics- es va desprendre de la muntanya i va caure sobre el vehicle de la demandant, que en aquell moment passava pel quilòmetre 1,4 de la via secundària. Va colpejar el capot i va provocar danys al cotxe però també lesions corporals als dos ocupants. La propietària del turisme va considerar que es podria haver evitat el sinistre amb un manteniment més curós de la zona i, per això, va presentar inicialment un recurs administratiu davant el comú. Aquest va ser refusat i, llavors, va anar a la Justícia. «En definitiva, no s’ha produït una manca de servei compte tingut que el perill no era conegut abans del sinistre», remarca la resolució, tot destacant que «l’administració no pot actuar si no coneix prèviament l’existència del risc» En primera instància, la Batllia li va donar la raó. La sentència inicial condemnava el comú a abonar una indemnització. La corporació, però, no hi estava d’acord i va recórrer al Superior. Considerava que no hi havia cap mala praxi perquè la zona on es va produir el despreniment «no està catalogada ni afectada pel risc natural geològic de caiguda de blocs rocosos». I, per tant, el succés es devia a «un supòsit de força major» però no pas a «una manca de servei». En la sentència del Superior es posa en relleu que «és un fet reconegut per ambdues parts que el titular de la via on es va produir l’accident és del comú» i també que «la carretera no disposava de sistemes de seguretat per evitar l’impacte en cas de caigudes de blocs rocosos». La qüestió a dirimir, bàsicament, era si la via havia de tenir o no aquests elements de seguretat. I és aquí on la resolució difereix entre el fet que es tingués coneixement d’un perill «d’esllavissament superficial» que pot afectar la carretera del fet que se sàpigues que hi havia risc per blocs rocosos. I aquest segon punt no el coneixia el comú, segons els magistrats. «És cert que l’informe [del comú] recull l’existència de marques d’antics despreniments, però allò que és rellevant és si el titular de la via coneixia aquest fet, i res indica que així fos», remarca la sentència. Els demandants posaven en relleu que havien recollit tres incidents similars més. El Superior, però, posa en relleu que només un d’ells era anterior a l’accident i que, en aquell cas, «les pedres no van arriar al vial». Els altres dos, per tant, són posteriors i, per tant, s’entén que no poden ser tinguts en compte a l’hora de decidir si el comú era coneixedor o no del risc de la zona. «En definitiva, no s’ha produït una manca de servei compte tingut que el perill no era conegut abans del sinistre», remarca la resolució, tot destacant que «l’administració no pot actuar si no coneix prèviament l’existència del risc». Amb aquests arguments, el Superior estima el recurs d’apel·lació presentat per la corporació escaldenca. Així, anul·la la sentència prèvia de la Batllia i desestima les pretensions d’indemnització de la persona demandant.