La Terra, el nostre planeta, no és una illa isolada en mig del buit de l’espai. Forma part d’un barri planetari, el sistema solar, centrat en el nostre estel, el Sol, al voltant del qual orbiten 7 altres planetes, planetes nans, asteroides, cometes, centaures, meteoroides i núvols de pols interplanetària. El nostre sistema solar tampoc està sol, sinó que forma part d’un dels braços espirals de la nostra galàxia, la Via Làctia, amb altres centenars de milers de milions d’altres sistemes estel·lars que giren al voltant d’un nucli on al seu centre es troba un enorme forat negre, milers de milions de vegades més massiu que el nostre Sol. La nostra galàxia tampoc és un sistema isolat, una illa enmig de l’Univers, sinó que forma part d’un grup de galàxies, el Grup Local, on la galàxia principal és la galàxia d’Andromeda. També coneguda com a Messier 31, és una espiral barrada com la nostra però bastant més gran i massiva situada a uns 3 milions d’anys llum de nosaltres. Més a prop, els nostres veïns més pròxims són dues galàxies irregulars, conegudes com el Gran Núvol de Magalhães (GNM) i el Petit Núvol de Magalhães (PNM). Invisibles en les nostres latituds, sí que són força evidents i notables en el cel de l’hemisferi sud on a ull nu semblen bocins difusos que es separen del disc lluminós de la Via Làctia. Per fer-vos una idea de la impressió que fan, només dir-vos que el GNM té una dimensió visual equivalent a 20 vegades el diàmetre de la lluna plena i el PNM sembla 8 vegades més gran que la lluna plena. Els núvols de Magalhães vistos sobre l’observatori de Paranal a Xile Crèdit: ESO Els habitants més antics de l’hemisferi sud ja els coneixien força bé i es creu que la seva representació més antiga es troba en petròglifs prehistòrics descoberts a Xile. També sembla que s’esmenten en diversos escrits d’astrònoms àrabs i perses, gairebé 1.000 anys abans de Crist. Pels europeus, no va ser fins al segle XVI que es troben les primeres mencions en escrits d’autors italians que es basaven en relats de viatges portuguesos. Més tard, van ser descrits per Antonio Pigafetta, que va acompanyar l’expedició de Ferran de Magalhães en la seva volta al món entre el 1519 i el 1522. Tot i això, els seus primers noms científics van ser Nubecula Major i Nubecula Minor. El seu nom, com a Núvols de Magalhães, no es va generalitzar fins a finals del segle XVII i principis del XVIII entre els mariners i posteriorment a principis del segle XIX, gràcies a John Herschel que en va fer un estudi detallat des de Àfrica del Sud publicat el 1847. Durant tot aquest temps, es va creure que els núvols eren part de la nostra galàxia. No va ser fins a principis del segle XX arran de les mesures de les corbes de lluminositat d’estels variables anomenats Cefeides, que són utilitzats com a indicadors de distància, i del treball de Hubble que va demostrar que objectes com Andromeda eren objectes fora de la nostra galàxia, que els núvols van ser reconeguts com a galàxies veïnes de la nostra. El GNM es troba a 163.000 anys llum de nosaltres i el PNM a 206.000 anys llum, amb una distancia entre elles de 75.000 anys llum. El gran núvol de Magalhães Són totes dues molt més petites que la Via Làctia, ja que el GNM fa uns 14.000 anys llum de diàmetre i el PNM just la meitat, uns 7.000 anys llum, comparats als 100.000 anys llum de diàmetre de la nostra. Si bé s’ha cregut durant molt de temps que estaven orbitant al nostre voltant, les observacions realitzades amb el Hubble i el satèl·lit Gaia, que han obtingut mapes detallats dels dos núvols, han eliminat aquesta possibilitat. La hipòtesi més probable segons totes les dades és que tant el GNM com el PNM estan ara més a prop que mai han estat de la Via Làctia i que, capturades per la força gravitacional de la nostra galàxia, estan en procés de ser absorbides. Ja es poden veure actualment disrupcions provocades per la interacció entre els cossos i la seva forma irregular és deguda per la distorsió en l’aproximació a nosaltres. A més s’han observat ponts de gas i estels entre la nostra galàxia i els núvols i també entre els 2 núvols. A mesura que s’aniran acostant, els núvols d’hidrogen que formen gran part de les galàxies, comprimit pels xocs gravitacionals, aniran formant cada cop més estels i fer més evident la interacció entre els 3 cossos. El petit núvol de Magalhães En l’àmbit de composició, els núvols de Magalhães són força diferents de la nostra galàxia, tenen molt més gas i aquest és menys ric en metalls, el que suggereix si bé van tenir una un episodi de formació estel·lar antiga, la majoria dels seus estels s’han format més recentment, segurament a partir de què va començar la seva aproximació cap a la Via Làctia i la interacció amb aquesta. Són doncs bons exemples per estudiar poblacions estel·lars similars a les que podem veure en galàxies situades en l’Univers molt més distant. Amb això, permeten també observar estels en diferents etapes de la seva vida amb molt més detall que en la nostra pròpia galàxia, i per exemple dins del GNM es va poder veure el 1987, SN1987A, la supernova més brillant dels darrers 4 segles. Darrerament, també hem tingut la sorpresa de veure que el PNM no és una sola galàxia sinó en realitat 2, perfectament alineades l’una darrere de l’altre, que també estan en vies d’ajuntar-se. I és que el destí final dels núvols, d’aquí uns 4.000 milions d’anys, serà de quedar engolits dins de la Via Làctia. Per aleshores, nosaltres ens haurem també acostat a Andromeda i totes les seves galàxies satèl·lit, i el que ara és un nombrós grup de galàxies es fondrà en una sola enorme galàxia el·líptica que ja poc tindrà a veure amb el que coneixem avui en dia i que serà una més del supercúmul de Virgo.