L’obra es podrà veure fins al 28 de gener al TNC i la voluntat és poder-la portar, també a Andorra. Les obres, encara en marxa, del Centre de Congressos de Sant Julià els han posat dificultats, però s’està treballant per trobar el lloc idoni.
 És una obra que feia 20 anys que perseguia de poder-la portar sobre l’escenari. No sé si això li posa una mica més de pressió? 
La veritat és que més que pressió ho visc com un «arribar i taca». Més que res és una il·lusió. Estic molt contenta. Molt, molt, molt contenta. 
Un somni aconseguit.
 Sí, i sobretot que arribo en aquest somni amb la gent que m’hi ha acompanyat. La major part de la gent que avui estarà a l’escenari forma part d’aquest projecte des del primer dia. No m’han abandonat. N’hem incorporat de nous, algun malauradament no hi pot ser, com el Carles Canut o el Joan Barril, però la gent que hi ha l’escenari hi són des del primer dia, els que van dir «jo t’hi acompanyo». És gent que hi va creure des del primer dia. I això és molt bonic.
 Què trobarà l’espectador que vagi a veure ‘Andorra’?
 Doncs el text del Max Frisch, que és el primer cop que es posa en escena en català i en castellà,
perquè tampoc no s’ha posat mai en escena en castellà. Serà el descobriment d’un text que a Alemanya, als països germanoparlants, és un text bàsic, tremendament conegut, com el ‘Terra Baixa’ aquí. I crec que és un text que és bo que aquí sigui conegut i sigui escoltat, perquè és un tema que no hem d’oblidar que no l’hem d’oblidar.
 És a dir, segueix sent d’actualitat tants anys després.
 Malauradament, terriblement.
 «A Andorra s’hi poden fer moltes coses, però professionalment en el mitjà del teatre es necessita molt més terreny per créixer» Sempre s’ha dit que aquesta obra es diu ‘Andorra’, però que en realitat no té a veure amb l’Estat real. Però quan analitzes què diu i de què va, el tema de les aparences, el què diran… No hi podem trobar també paral·lelismes amb l’Andorra d’avui? 
Hi podem trobar paral·lelismes en qualsevol lloc que es creu que és superior als altres. Sigui un petit estat, sigui un poble… Qualsevol lloc que es creu superior a un altre i qualsevol lloc que amb l’aparença amaga mentides, amaga merda i donen més importància al què diran, a l’aparença i donen més importància a aquest sentiment de superioritat és l’Andorra de la que parla Max Frisch. Ell parla de la Suïssa durant la Segona Guerra Mundial, el posicionament que va tenir Suïssa enfront del nazisme. Com Suïssa es deia un país neutral, però en els passaports dels jueus hi ha estampada una J per identificar-los quan passessin la frontera. Ell parla d’aquella Suïssa. En l’obra s’està perseguint el jueu i malauradament, el que fan els que estan perseguint els jueus que denuncia Max Frisch, s’assemblen tant al que està fent ara Israel en la guerra amb Palestina! O sigui que la història no només es repeteix, sinó que en aquest cas de manera molt perversa. 
Els espectadors tindran una estona de reflexió. Veure què fem i cap on anem al món. 
Sí, absolutament. Quina és la nostra responsabilitat i com el teatre, des que és teatre, hi hem anat incorporant tecnologia, però l’essència del teatre sempre és la mateixa: el reflex de la societat.
 Tot l’equip d»Andorra’ Deia que compta amb l’equip que l’ha acompanyat sempre. Com valora que s’hagi pogut fer aquesta coproducció i amb aquest pes específic dels professionals del país?
 Doncs és molt important perquè el 2007 vaig crear l’Escena Nacional d’Andorra i vaig estar 7 anys presentant-la a tres ministres fins que finalment el Juli Minoves va creure que ens mereixíem una Escena Nacional d’Andorra. I el 2007 un dels meus objectius ja era posar en escena l»Andorra’ del Max Frisch. Durant els cinc anys que vaig ser directora de l’ENA vaig aconseguir una lectura dramatitzada, però mai vaig aconseguir ni que hi haguessin els diners des d’Andorra ni que hi hagués un interès per una coproducció. I per tant felicito a l’Alfons Casal i a l’ENA que hagin aconseguit una coproducció per poder posar en escena aquesta ‘Andorra’ del Max Frisch. Finalment algú hi ha cregut.
 He de dir que la primera persona que sense embuts va donar suport a aquest projecte va ser la Carme Portaceli. Aquest text, jo, durant tots aquests anys l’he presentat a molts directors de teatres, de festivals per buscar aquesta complicitat que es fes aquí o que es fes en coproducció amb Andorra
i me n’he sortit finalment gràcies a la Carme Portaceli. Quan li vaig presentar el text va dir «uau!». Està molt dins del discurs de la Carme Portaceli, però crec que també va creure que una dona podia dirigir aquest espectacle polític, cruel i incòmode. És molt dur, és un espectacle dur, i la Carme hi va creure.
 «La Marta Pelegrina ha sigut, per mi, una de les revelacions de tot l’elenc d’aquest espectacle» S’han de buscar més aquestes sinergies, aquestes col·laboracions o coproduccions com la que s’ha aconseguit entre l’ENA i el TNC?
 Per mi és imprescindible. Per mi també va ser una de les raons per les que vaig dimitir de l’ENA, entre altres. Perquè crec que el gran interès d’un professional andorrà és poder aportar a Andorra allò amb què s’ha format a fora d’Andorra, però també poder créixer professionalment a l’exterior. Perquè a Andorra s’hi poden fer moltes coses, però professionalment en el mitjà del teatre es necessita molt més terreny per créixer.
 Andorra viu un bon moment a nivell artístic? 
 Crec que sí, però t’he de dir que jo estic molt vinculada amb el camp professional a Catalunya o, per exemple, la setmana que ve ja marxo cap a Bèlgica. Llavors, el que jo he rebut en l’espectacle, és a dir, els professionals andorrans que estan treballant en l’espectacle són uns professionals ‘como la copa de un pino’. Res a dir del Roger Casamajor. Ara, els que estan empenyent les noves generacions, tant la gent a qui vaig fer càsting, que li asseguro que vaig triar l’Oriol [Guillem] i la Marta [Pelegrina] perquè per càsting quadraven amb tots els altres, però les altres persones a qui vaig veure, també andorranes, són boníssims, boníssims. I la Marta Pelegrina, ‘ojo’ amb aquesta xavala de 19 anys que està encara a l’Institut del Teatre i que ha sigut, per mi, una de les revelacions de tot l’elenc d’aquest espectacle. 
Justament, li volia demanar per ella. Tenim noms consolidats com pot ser el Roger Casamajor,
però tenim noms com el de la Marta que no ho és. La gent del país la poden conèixer perquè és una persona molt vinculada a tot el teatre amateur, a ‘Els Pastorets’, el Pessebre Vivent… Però què en destacaria d’ella? 
Faig un petit parèntesi amb l’Oriol Guillem que és una generació entremig i també és extraordinàriament bo. I després, de la Marta Pelegrina té una intuïció, té un talent, té una llum,
té allò que és donat o no és donat. A més a més, és superseriosa, es forma, escolta, no és gens creguda… Té una llum.
 Aquesta setmana justament parlava amb ella i deia que encara li costava dir: «soc actriu». Suposo que quan fas aquest pas cap al món professional, t’ha de facilitar poder dir que ets actriu.
 Costa, costa. En aquesta feina t’asseguro que costa. Parlava amb un actor molt, molt, molt conegut, que vam estudiar junts i em deia: «de vegades encara em sento un impostor». (Riu) Jo també, i jo també m’hi sento.
 Nadal durant la presentació de l’obra. Al final s’ha de picar molta pedra i és una feina que no la tens mai garantida. Per molt consagrat que siguis, tenim exemples de gent que de cop i volta no troben el seu lloc. 
És bo no oblidar-ho mai, que cada vegada que comences un projecte tornes a començar de zero i amb la pàgina en blanc. Pots anar acumulant experiència que t’ajuda a l’hora de treballar, evidentment, però no has arribat mai al lloc. Sempre tornes a començar de zero i és això que deia, picar pedra sempre. Ara, és ‘un gustarro’, eh!
 Quan fas allò que vols, el que portes anys perseguint, és la satisfacció total.
 És que quan estàs assajant, per a mi el que més m’agrada del món és assajar un espectacle. És estar a la sala d’assaig amb els actors, amb les actrius creant. I quan estàs allà, jo no tinc consciència que hi hagi una altra cosa a fer. És allò que em ara diuen el mindfulness. És exactament això. Tinc tot el meu ésser i consciència allà. Només allà.
 «Em sembla tan bo la Jocand com seguir suport a uns Pastorets o al teatre amateur, que és el que crea la base» Li volia demanar també, per aquest projecte de la Jove Companyia Nacional. És un bon projecte per consolidar també aquests futurs professionals del món escènic? Excel·lent. Els hi vaig dirigir un espectacle fa un parell d’estius, ‘Arrels d’arreu’ i va ser molt xulo treballar amb gent tan jove i amb tantes ganes, amb aquesta generositat i ingenuïtat que té la gent jove quan vol fer teatre. Perquè és molt diferent fer cinema, és molt diferent fer televisió. La Jocand el que permet és que la gent trepitgi l’escenari. Em sembla tan bo això, com que es segueixi donant suport a uns Pastorets o que es segueixi donant suport a un teatre amateur, que és el que crea la base. No només del que després la gent, si s’hi vol dedicar professionalment, s’endú com a eines fonamentals, sinó també i sobretot, crear públic. Perquè l’afició a anar a veure els teus veïns, els teus amics, els teus cosins, els teus fills a l’escenari, crea públic de teatre.
 En fa falta més a Andorra? 
Fa falta el que tinguem. Tenim el que ens mereixem.
 S’hi aposta poc?
 No t’ho sé dir, de veritat. No soc ni crítica ni no crítica. Crec que és un engranatge, quan la gent té ganes de fer una cosa, crea la demanda. I quan es crea la demanda hi ha una resposta. I que moltes vegades ens omplim la boca amb es fa poc… Doncs fes-ho. És el moviment que crea l’impuls. I és l’impuls el que crea el moviment.
 I ja per acabar. Crec que hi havia previsió de poder portar l’obra a Andorra i fer gira. Quines previsions tenen?
 S’hi està treballant. L’Escena Nacional, com l’Alfons Casals, com diverses produccions que portaran la gira, hi estan treballant. Ara ens hem enfocat en l’estrena, que és un muntatge complex.
El fem a la Sala Petita, però és una sala gran. I l’escenografia, la il·luminació, portem 5 projectors, és un engranatge molt gran de maquinària i tot això ara s’ha d’adaptar per poder sortir de gira. I és la feina que començarem a fer a partir de dilluns. Evidentment que volem que aquest espectacle es vegi a Andorra.