L’aparent neutralitat d’Andorra no va evitar episodis com una incursió de la Gestapo a la Massana (29 de setembre de 1943) que va acabar amb el passador Eduard Molné i sis polonesos detinguts, l’allotjament d’alguns dels seus agents a l’hotel Mirador d’Andorra la Vella i l’estada de dos oficials a Canillo recollida en una fotografia feta a Sant Joan de Caselles i que està inclosa al llibre de Benet que ha publicat Anem Editors. Oficials alemanys també van vendre a famílies benestants andorranes i comerciants cotxes requisats a ciutadans francesos, alguns dels quals van venir al país a recuperar-los acabada la guerra. Diversos pastors i pagesos venien llana a Alemanya per als uniformes dels soldats, i els pagaments de wolframi per al nazisme s’efectuaven a través de l’únic banc que hi havia en aquells anys al país. El wolframi servia per a la producció d’armament com les bombes que llançaven els avions i en la fabricació dels tancs Panzer i Tiger. Benet, amb el llibre. Els alemanys tenien els seus suports a Andorra com ara la vegueria francesa amb el veguer Émile Lesmartres amb sinistres vincles amb la Gestapo de Tolosa. «S’apropiaven dels diners i de les joies dels jueus que arribaven a Andorra des de la mateixa vegueria i els entregaven després als alemanys», explica Benet. Una víctima dels seus propis serveis secrets i una mort misteriosa L’investigador també aprofundeix en el llibre en el cas de Rupert Beaumont, vicecònsol britànic a Barcelona durant la guerra. Sosté que va morir víctima dels seus mateixos serveis secrets. «Maria Rosa Viadiu [Filla de Francesc Viadiu, autor d»Entre el torb i la Gestapo’] recordava que el seu pare afirmava que l’havien mort els seus. Però a Barcelona. Vaig mirar l’hemeroteca de La Vanguardia i no vaig trobar ni una nota breu. Vaig acabar contactant amb un nebot de Beaumont, que em va dir que l’oncle havia mort d’accident a Dieppe [França]. Un accident en qualsevol cas estrany. No és habitual que el cotxe et caigui a sobre i t’esclafi quan estàs esperant que te’l descarreguin d’un vaixell», diu Benet. Es continua sense saber on va anar a parar l’aviador ianqui Charles B. Peacock Un altre enigma és el de l’aviador ianqui Charles B. Peacock. Formava part de l’expedició que el 8 de novembre del 1943 va arribar a la casa Calbó de Soldeu. Ell no, perquè, exhaust, s’havia quedat enrere, tal com va explicar un dels seus companys d’aventura. El seu cos mai va ser recuperat, i Benet sospitava que podia ser el d’un home d’entre 35 i 40 anys «muerto de muchos días» que, segons el llibre d’òbits de Canillo, va ser recuperat a la zona de les Marrades Mortes el setembre del 1953. El cos va ser enterrat al cementeri de Soldeu, que pertany al poble i el 2017, Claude Benet, i l’arqueòleg Gerard Remolins (Girarocs) van promoure una campanya per desenterrar les restes. Ho van fer amb l’autorització de l’aleshores cònsol major de Canillo, Josep Mandicó i sense la de Govern, que va arribar quan ja havien acabat els treballs que havien d’estar enllestits abans de les primeres nevades i del fred. Benet i Remolins van comptar amb l’ajuda d’Antoni Naudí (Peretol). Va recordar que el 1953 era escolanet i que va assistir a l’enterrament d’un cos indocumentat en qualitat d’escolanet. Aguantava una creu que pesava molt i el mossèn no li va deixar recolzar a terra. El Palanques, un dels establiments que feien servir els passadors. «Venia cada dia a veure els treballs» -indica Benet- «i un matí que estàvem fent un cafè amb el Gerard allà mateix, a Soldeu, em va trucar emocionat dient que havien trobat l’esquelet. Havíem estat cavant molts dies i ja pensàvem que allà no havia res». El cadàver anònim correspon a un home d’uns 35 anys i un 1,70 d’alçada. Peacock tenia 29 anys el 1943. Però és que a més feia 1,76 metres i segons la fitxa mèdica que en conserva l’exèrcit nord-americà la seva dentadura era molt diferent a la de l’individu desenterrat a Soldeu. El misteri Peacock continua i més comprovant que amb les restes es van trobar una moneda de cinc francs i un impermeable dels utilitzats per l’exèrcit nord-americà. Jozef Wegrzyn, àlies «Carlos», un dels passadors importants a Andorra A ‘Traces’, Benet narra les peripècies posteriors amb l’esquelet. «Vaig trucar al director de la policia per dir que havia de fer amb uns ossos humans. Hi va haver mig minut de silenci a l’altre costat i li vaig explicar. Després vaig trucara la forense i em va dir que no hi havia cap protocol. Finalment vaig contactar amb una empresa de mudances i em va comentar que no tenien cap problema en guardar la caixa». Segons Benet, durant la Segona Guerra Mundial «hi va haver andorrans molt generosos i d’altres que es van aprofitar de les desgràcies alienes».