Fa 37 anys, un esdeveniment astronòmic va agafar el món per sorpresa. El 24 de Febrer de 1987, Ian Shelton, un astrònom canadenc de la Universitat de Toronto, es troba realitzant una fotografia de 3 hores d’exposició del Gran Núvol de Magalhaes des de l’Observatori de Las Campanas, a Xile, com a part d’un programa d’investigació d’estrelles i noves variables realitzat amb un petit telescopi de 25 cm de diàmetre. Després de fer la foto va, com de costum, a revelar la pel·lícula i s’adona ràpidament que en aquella zona del cel, que ell coneix molt bé, s’hi troba una nova estrella que no reconeix. Pensant que podria ser un defecte de la pel·lícula, Shelton va cap a la cúpula propera del telescopi Swope d’un metre de diàmetre, on estan treballant diversos companys, entre ells Oscar Duhalde, Robert Jedrzejewski i Barry Madore, i els hi explica el que ha succeït. En aquell moment, Duhalde recorda que durant un descans, havia sortit a veure el cel i havia vist l’estrella a simple vista. Convençuts aleshores que l’esdeveniment era real, Madore i un col·lega, W. Kunkel, van alertar l’Unió Astronòmica Internacional (UAI) del descobriment, que va ser comunicat a tota la comunitat científica durant el dia. Unes hores més tard, Albert Jones, un astrònom aficionat de Nova Zelanda, també va anunciar que havia descobert l’estrella durant una observació rutinària d’estrelles variables al Gran Núvol de Magalhaes, malgrat que el cel era més ennuvolat. L’alerta de la UAI va posar en marxa els procediments de verificació i d’observació que tenen tota aparició d’un nou objecte en el cel. Primer es va buscar en fotografies de la mateixa àrea del cel fetes en dies anteriors, i es va confirmar que en unes imatges del dia abans d’un astrònom aficionat australià, ja es començava a veure, tot i que ell no se n’havia adonat per ser encara massa feble. Seguidament, els telescopis d’arreu del món van començar a observar en direcció al nou objecte i van determinar, 4 dies després, que es tractava de l’explosió d’un estel que ja és coneixia, Sanduleak −69 202, un supergegant blau que, contra tot pronòstic i en contra de tot el coneixement que es tenia a l’època sobre evolució estel·lar, havia esdevingut supernova. Evolució de l’aspecte de SN1987A observat pel Hubble entre el 1994 i el 2016 – Crèdit: NASA, ESA, R. Kirshner, P. Challis Era el primer cop des del 1606, amb la Supernova de Kepler, que una supernova explotava tan pròxima de la Terra, sols uns 165.000 anys llum, i que es podia veure a simple vista. Tota una oportunitat per poder estudiar-la amb els instruments moderns que no existien 400 anys abans i que ens desvetlles els seus secrets més íntims. I així ha estat des d’aleshores. SN1987A com es va batejar, ha esdevingut la supernova més observada i estudiada de la història, i també un dels objectes celestes més observats. Ens ha permès entendre molt millor la fase final de la vida dels estels més massius i sobretot ens ha permès observar en temps real com va evolucionant tot l’entorn després de la gegantina explosió. La primera descoberta, o més aviat confirmació del que s’havia teoritzat anteriorment, va ser l’observació d’un pic de neutrinos que van arribar a la Terra un parell d’hores abans de la llum visible de la supernova. A la Terra es van captar en 3 detectors situats al Japó, Estats-Units i al Mont-Blanc i ens han permès entendre com són els darrers instants d’un estel com el progenitor de la supernova. Durant tota la seva vida, el cor de l’estel ha estat en equilibri entre dues forces oposades. D’un costat la gravetat, força atractiva, creada per la gran massa de gas que conforma el cor de l’estel comprimeix el gas, atraient-lo cap al centre. De l’altre costat, la radiació creada per les reaccions de fusió nuclear que expulsa la matèria cap a l’exterior. Mentre la fusió té lloc, contraresta la gravetat i el cor està en equilibri. En el moment que les reaccions de fusió ja no poden tenir lloc perquè s’ha gastat tot el combustible, la gravetat provoca el col·lapse del cor, un esdeveniment tan catastròfic que envia una ona de xoc d’una potència increïble cap a les capes exteriors de l’estel i provoca la seva explosió. Aquest escenari, com a iniciador d’una supernova, va associada amb la creació d’una gran quantitat de neutrinos en el moment del col·lapse del cor, que haurien de ser emesos unes hores abans del flaix de l’explosió que es produeix a la superfície. I així és exactament coincident amb les observacions que es van fer, validant doncs la teoria. SN1987A observada per l’instrument NIRCAM del Telescopi James Webb al 2023 – Crèdit: NASA, ESA, CSA, Mikako Matsuura, Richard Arendt, Claes Fransson, Josefin Larsson La segona de les descobertes que s’ha pogut anar observant amb SN1987A és l’evolució de l’ona de xoc de l’explosió i la seva interacció amb l’entorn immediat de l’estel. Durant els anys hem vist com s’ha anat formant una nebulosa feta de les capes exteriors expulsades de l’estel i tot el que hi havia al seu voltant, que ha anat creixent i canviant d’aspecte a mesura que passava el temps. Pocs mesos després de l’explosió, es van poder observar tres anells brillants al voltant de SN1987A. Aquest estan fets del material del vent estel·lar del progenitor, ionitzats pel flaix ultraviolat de l’explosió de la supernova i, en conseqüència, van començar a emetre llum. L’anell interior té un radi de 0,66 anys llum. Al voltant de l’any 2001, el material ejectat per la supernova va xocar amb l’anell interior. Això va provocar el seu escalfament i la generació d’una gran quantitat de raigs-X que es van multiplicar per tres entre el 2001 i el 2009. Avui en dia seguim observant com els anells van canviant a mesura que matèria i radiació van interaccionant en noves i sorprenents fases que sembla que encara duraran molts i molts anys. Això ens porta a la tercera de les grans descobertes que ens ha permès fer SN1987A, que és l’origen de la immensa radiació que s’hi observa. Els models teòrics ens deien que el col·lapse del cor d’un estel pot tenir bàsicament dos destins, en funció de la massa inicial de l’estel progenitor i també de la massa restant de matèria després de l’explosió. Si l’estel està en la banda alta de massa, més de 20 vegades la massa del nostre sol, el cor hauria d’arribar a un nivell de massa crític, anomenat límit de Tolman-Oppenheimer-Volkoff i no tenir aturador en el seu propi col·lapse, engolint-ho tot, fins i tot la llum, esdevenint un forat negre. Si, en canvi, estem per sota de les 20 masses solars, com sembla que era el cas aquí, aleshores el cor esdevé un enorme cúmul de partícules elementals sotmeses a una pressió gravitatòria tal que els protons fusionen amb els electrons esdevenint neutrons extremadament calents. El que s’anomena un estel de neutrons. La massa d’aquest estel de neutrons, una vegada i mitja i dues vegades la del nostre sol, està concentrada en menys d’una vintena de kilòmetres, amb temperatures de superfície al voltant del milió de graus. Si bé ja se sospitava que al centre de SN1987A hi havia un estel de neutrons, no ha sigut fins fa pocs que, gràcies a les observacions del Telescopi Espacial James Webb, s’ha pogut confirmar la seva existència. La gran quantitat de radiació que emet i que ionitza tot el material en l’anell interior, no deixa cap dubte que en el centre s’hi troba un exemplar d’estel de neutrons de recent creació. Imatge combinada en raig-X, llum visible i millimetric de SN1987A creada pel 30è aniversari de la supernova al 2017 – Crèdit: Raigs-X NASA/CXC/SAO/PSU/K.Frank et al.; Visible: NASA/STScI; Millimetric: ESO/NAOJ/NRAO/ALMA SN1987A ha sigut, és i continuarà sent un tresor per astrònoms i astrofísics. Una oportunitat gairebé única que ens ha ofert l’univers de poder observar un laboratori impossible a reproduir de manera artificial en la Terra. Un laboratori on les forces i les energies en acció són tan elevades que posen a prova els límits de moltes teories físiques. Un laboratori on hem pogut observar i continuarem observant la mort traumàtica d’un estel massiu i les conseqüències que això té al seu voltant i també més enllà. Al cap de 37 anys, no hi ha cap dubte que SN1987A ha sigut per tota una generació, la supernova de la nostra vida.