Torna a la primera línia política… En un moment inesperat, atès que el cònsol actual podia repetir quatre anys i ha fet una gran feina i deixa un gran bagatge al darrere, de bona gestió. Així doncs, era previsible que continués, però va decidir no fer-ho i se’m va demanar agafar el projecte. Ho he anat assumint aquests dos mesos i estic molt il·lusionat per tirar-ho endavant. L’haig de felicitar ja? Formalment, no, però oficiosament, sí. El fet que no hi hagi alternativa fa que siguem els guanyadors. Com s’afronta la campanya sabent que ja és cònsol? No m’havia passat mai. Ho faig amb més rigor del que ja tindríem normalment, perquè ens obliguem a arribar a tots els electors, encara que alguns pensem que no siguin propers a nosaltres políticament. Truquem a tothom perquè pensem que es mereixen tenir un interlocutor al davant aquests quatre anys. Hem de ser accessibles a totes les persones. Hem fet un programa electoral molt exigent i detallat per expressar el nostre compromís amb la parròquia i amb tots els votants. Personalment, és un repte encara més gran que si hi hagués dues llistes. Primer, hem d’arribar a tots els electors possibles i, segon, no tindrem una veu crítica al comú que ens pugui alertar, precisar o rectificar. Aleshores, és important tenir un programa molt detallat per no perdre el rumb del projecte a seguir. «[Una sola llista] Personalment, és un repte encara més gran que si n’hi hagués dues; primer, hem d’arribar a tots els electors possibles i, segon, no tindrem una veu crítica al comú que ens pugui alertar, precisar o rectificar» A què creu es deu el fet que no hi hagi capacitat d’articular una segona llista? En els últims setze anys, i ja incloc aquesta cita, en tres eleccions hi ha hagut una sola llista. El primer que he de dir, tot i que sembli que escombro cap a casa, és que no ho fem pas tan malament. Si fos així, el poble buscaria alternatives per canviar de representants. També, penso que fer una llista electoral és complex. Primer, cal molta disponibilitat. Segon, la política s’ha convertit, sovint, en una tasca desagraïda o desagradable per la pressió mediàtica i social o per l’exposició pública. Avui en dia, tot val per desacreditar i gairebé injuriar un càrrec polític en un moment que el dret a la intimitat i a la imatge està més protegit que mai en el món privat. La política és la baula feble. I també és cert que, en general, hi ha molta desafecció cap a la política, pels motius que siguin. Si parlem de Canillo, crec que hi ha hagut una bona gestió que dificulta crear alternatives; també hi ha desafecció política com a altres llocs i, a més, pel nombre d’electors. En som 1.200. Jo no crec que siguem pocs. Recordo comicis amb 299 electors i dues llistes de catorze consellers i dos suplents. Ara som 1.200 i només calen dotze persones. S’ha abaixat per facilitar més alternatives. I. tot i això. no ha estat possible. En el joc democràtic és una pena perquè l’elector no pot escollir i perquè tenir una oposició constructiva és sa i interessant, ja que sempre tens altres visions que no les teves i t’obliga a tenir més rigor. És una llàstima, però no pas la nostra responsabilitat. Ho hem d’acceptar. Com va rebre l’anunci de Francesc Camp de no continuar? Amb molta sorpresa i tristesa. Amb ell sempre hem tingut relació abans d’entrar a Govern junts. La relació personal és de tota la vida. I jo li vaig demanar el perquè. Després, parlant amb ell, li vaig insistir que havia de continuar perquè no em feia a la idea d’anar jo. El relleu natural era ell. Ha fet una gran feina. Ha renovat l’arrendament i ha tirat endavant el nou projecte del Palau de Gel; ha liderat la integració de SETAP 365, el nou pla d’urbanisme o ha comprat el càmping Pla. Projectes més de país que no pas de parròquia. Això fa que el llegat sigui molt gran. El comú està en una situació sanejada interessantíssima per fer inversió, una capacitat de 20 milions en quatre anys. Era impensable que no continués. I amb els motius que em dona, quan me’ls diu, no hi puc estar més que d’acord. Ha viscut en aquests dotze anys en política tres grans crisis: l’econòmica del 2011, la de BPA i la de la Covid-19. És un desgast importantíssim. No se li pot demanar més i ha de ser lliure per fer altres projectes personals. Amb tots els arguments només li podem donar les gràcies. I li ofereix a vostè, després d’anys allunyats de la primera línia… Quan ell m’ho diu, el grup de Canillo ja ho havia parlat. Sempre ets l’últim a assabentar-se’n Ells ho tenien pensat que buscaven un relleu i m’ho demanen. Em vaig negar a acceptar-ho; li vaig insistir que havia de ser ell. A finals de setembre, quan vaig veure que era impossible perquè el Francesc és una persona que canvia poc d’opinió, començo a assumir que seria el successor. Què el decideix a acceptar? Primer, les condicions per agafar el relleu són immillorables, tant el llegat que deixa com els projectes en curs, que són un repte important i que comparteixo al 100%. També per la proximitat que tinc amb les persones que m’ho demanen i la confiança que tinc. A més, tinc dos fills petits i els meus pares són grans; per tant, soc coneixedor dels problemes de la parròquia, dels nens, del jovent, de la gent gran. I crec que tinc la perspectiva que m’ha donat el fet d’estar a Govern que vull utilitzar al màxim. I això suma-li el sentiment de pertinença que tinc amb Canillo i al país. «El relleu natural era Francesc Camp; ha fet una gran feina i això fa que el llegat sigui molt gran. Era impensable que no continués, però amb els motius que em dona, quan me’ls diu, no hi puc estar més que d’acord. No se li pot demanar més i ha de ser lliure per fer altres projectes personals. Només li podem donar les gràcies» Quins seran els reptes del mandat? N’hi ha molts. Ara sembla fàcil a nivell financer, però justament tenim problemes de creixement. La pregunta pot donar peu a un programa electoral. Per resumir hi haurà grans potes: la part territorial, la social i la turística. Començant per aquí, el repte és ser una parròquia motor del país durant tot l’any. Ja ho és amb la neu i ho ha de ser també per l’estiu. De fet, ja s’està demostrant que ho pot ser. Amb el pont tibetà hem acollit 150.000 persones i la meitat ens han dit que han vingut expressament per anar-hi. Ha fet pujar a Andorra 75.000 turistes, gairebé com el Cirque du Soleil. Hem d’arribar a estructurar millor l’estiu, amb el roc del Quer, el pont tibetà, amb circuits de BTT elèctrica que volem fer o una tirolina des dels Espiolets fins a Soldeu, amb revolts passant pel bosc. El projecte d’estiu té molt potencial. Cal posar en valor la muntanya, més amb el canvi de temperatures que tenim, que farà que molta gent vingui per buscar menys calor. Hem de crear valor amb el nostre entorn natural, al mateix temps que el protegim. Això és compatible? La sostenibilitat ve pel creixement urbanístic. La pressió urbanística és el que et farà ser més o menys agressiu amb el medi. Després, les activitats a l’aire lliure poden ser compatibles. Les BTT és una activitat gens nociva i que aporta valor, igual que un servei de guies de muntanya per acompanyar els turistes. Pot ser encara menys nociu perquè aquests guies et diran per on has de passar o què no has de trepitjar. I parlant de creixement urbanístic, crec que som un exemple en aquest sentit. Hem fet un primer pas per rebaixar l’edificabilitat. L’hem abaixat més d’un 60% i potser caldrà continuar en funció del que ens diguin els estudis de càrrega que s’han encomanat. Justament, li toca aplicar el pla d’urbanisme nou. Canvia el mandat però no la filosofia? Hi ha hagut al·legacions, però són de detall. La prova que el POUP passa bé a la parròquia és que, si no hi hagués fet, hi hauria hagut segona llista. És un tema sensible. Canillo té molts terratinents de no gran extensió de terra. Afecta moltes famílies. Si no s’hagués acceptat el model, avui tindria al davant un contrincant per les eleccions. Prova que s’ha fet bé és la vall d’Incles. És la més restrictiva d’Andorra. Es pot fer una borda de 100 metres quadrats cada 6.000. I, en canvi, els terrenys són els que valen més diners de Canillo. Per fer una borda. Això és un exemple que reduint pots crear valor i protegeixes el territori perquè fas que la petjada urbanística sigui inferior. Parla de reptes socials… aquí entra l’habitatge? Canillo és la parròquia que més ha crescut els darrers deu anys, en percentatge i en valor absolut. Hem passat de 3.500 a 6.000 habitants. Un 80% d’increment. Això s’ha d’integrar socialment i el comú ha de proveir serveis per 2.500 persones més. Hem acollit molts residents i ho continuarem fent. Tenim dues situacions peculiars: els temporers i els pisos turístics. En aquest segon cas, tenim la meitat de l’estoc del país. Tot això està lligat, i a més, els pisos buits, que també n’hi ha. Com es lliga? Els habitatges que ocupen els temporers no els poden ocupar els residents. Hem de trobar, de la mà d’Ensisa i del Govern, pisos més dignes que els actuals, on sovint s’acumulen en un apartament sis, vuit o deu persones. I, pel que fa als pisos turístics, són una realitat i no els hem de demonitzar perquè tenen una funció importantíssima, i més els últims que s’han fet de molta qualitat. Donen feina a molta gent, a l’estació i al país. S’ha de controlar més i evitar créixer per disseminació; s’ha de fer per agrupació en infraestructures pensades turísticament al 100%, ja que conviure el sector residencial amb turístic és complex,. S’ha d’evitar que es perpetuï. A poc a poc, alguns apartaments s’aniran reconvertint en residencials. La tercera pota són els pisos buits. S’ha d’incidir més per veure per quins motius la gent no els lloga. Potser seria interessant plantejar un fons de garantia publicoprivat que asseguri el pagament de les rendes. Això faria que molta gent el posés a lloguer. La sanció pot ser efectiva a mitges. Més que castigar, hem d’incentivar que es lloguin. «La prova que el pla d’urbanisme passa bé a la parròquia és que, si no hi hagués fet, hi hauria hagut segona llista. Afecta moltes famílies. Si no s’hagués acceptat el model, avui tindria al davant un contrincant per les eleccions» Canillo pot impulsar un projecte propi de pisos públics? No ho preveiem. Tampoc tenim terrenys. El del càmping Pla és per fer serveis. Justament, per això ens calen parcel·les públiques. Recordo que hem assumit 2.500 habitants més. I l’impacte als serveis és monumental. Què es farà llavors al càmping Pla? Es va comprar, literalment, abans-d’ahir. Ens arriba de cop però és un actiu molt gran per a la parròquia. El primer que es farà és habilitar aparcament perquè el de Refugis l’hem de deixar a finals d’any i també una zona verda per la gent de Canillo, un petit parc. I a mitjà termini, analitzarem altres alternatives. Una podria ser estudiar un nou accés al pont tibetà amb un giny mecànic. S’ha d’analitzar. Un pels problemes del pont és que l’accés no és amable ni atractiu ni pels veïns ni pels turistes, que han de pujar en bus i caminar després una bona estona. Potser un accés nou pot ser més atractiu. Pot ser un nou model i també ajudaria a eliminar la contaminació, el risc de seguretat vial i el cost que tenen els autobusos. I permetria obrir més mesos de l’any. Seria beneficiós per a tots. I el terreny dona per a molt més, com ara serveis socials, com una residència per a la gent gran. Li toca també pilotar la nova etapa del Palau de Gel… El projecte està molt encarrilat. S’ha fet bé la feina. Hi havia tres punts: el contracte de lloguer que s’ha renovat per vint anys més; l’estalvi energètic, ara amb les plaques solars serà autònom; i, després, fer noves activitats i el parc aquàtic o el rocòdrom són coses atractives i que donen feina tot l’any, que és l’objectiu. És factible que deixi de tenir pèrdues? Aquest és l’objectiu de mínims. Amb aquesta inversió ha de ser possible i més. Amb l’estalvi energètic i els ingressos per les activitats noves ha de ser molt viable. També ha de pilotar la nova etapa de les pistes i la unió amb la Massana… És un altre exemple que des de Canillo no només fem parròquia. Això va més enllà, a nivell d’estratègia comercial del sector de la neu. És un exemple de com podem col·laborar i fer un ‘win win’. A vegades, a Andorra hi ha hagut una competència entre parròquies no productiva. A veure qui té el poliesportiu més gran o la instal·lació d’esquí més llarga… I això no ha de ser així. Si la Massana funciona bé, Soldeu ho farà també. La competència és bona, però la col·laborativa encara és més sana. Arribar al forfet únic ha estat facilitat per la integració i és un gran actiu per a Andorra que ningú discuteix quan fa deu anys semblava impossible. Tots els interlocutors de la neu, Govern i els comuns; tots contribuïm al fet que això sigui possible. L’estratègia serà ser un dels dos actors importants d’Andorra i dels principals de l’entorn europeu i mundial. Arribaran a algun acord amb Encamp per evitar que l’afer de la concessió a Saetde arribi a Batllia? No ho sé. Nosaltres no tenim cap interès a buscar conflicte amb cap parròquia, però també és legítim que, si entenem que a una part del nostre territori s’ha fet una actuació que pot envair els límits territorials, es pugui posar de manifest i explicar que la situació no és la correcta, que s’ha de rectificar un petit terreny que és de Canillo. Esperem que es pugui solucionar de la millor forma possible. La part jurídica, sovint, no acompanya la política. Sempre volem buscar l’entesa. El comú va considerar que calia fer aquest pas per garantir els drets de la parròquia, però estic obert a parlar per arribar a una entesa. 20 milions d’inversió en quatre anys… en què? I sense nou endeutament. Doncs els principals punts: invertir més en turisme d’estiu, en més serveis per a la gent, en una residència per a la gent gran i també volem crear atractius perquè Canillo tingui un rol en la preservació del territori. Per exemple, un centre d’interpretació del canvi climàtic. També invertir molt en embelliment. Els nuclis tenen una carretera general molt invasiva i creiem que hem de fer més zones de passeig o voreres més grans, eliminant algun aparcament. Una mostra: a Canillo, davant el Palau de Gel, hi ha deu places d’aparcament que podrien ser utilitzades per ampliar voreres i fer més pacífic el poble a nivell de vianants.