L’oligarquia és una forma de govern o d’organització social en què la majoria o tot el poder polític recau de manera efectiva sobre un segment petit de la societat (sovint els més poderosos en virtut de llur riquesa, llur posició familiar, llur poder militar o llur influència política). Ens sona a alguna cosa aquesta definició literal de la Viquipèdia? Potser preferiu allò que diu: «L’oligarquia no és únicament un govern compost per una minoria, sinó que a més, aquells que comanden, són posseïdors d’un gran poder econòmic. Aquests són amos i senyors de grans propietats i tot el poder que tenen influeix, quasi en un cent per cent, en l’obtenció de càrrecs polítics» «L’opacitat en les accions dels anteriors governs andorrans i en les de l’actual, mantenint la ciutadania desinformada, ha quedat retratada de manera flagrant amb les cagades comeses durant anys en el si de la Caixa que ens ha d’assegurar el nostre futur com a pensionistes» Bé, tant una com altra opció guarda cert símil amb l’Andorra que ens caracteritza i en la manera en què aquesta «oligarquia», que porta la vida governant, no ens fa ni cass. Sí, amb dues «s», no és un error, no. Des dels inicis de la història aquest grup de gent sempre ha estat el que tenia «una mica més» que els altres i acabava per obtenir els càrrecs de poder i de comandament. També ens indica la història que els governs oligàrquics guarden més similitud amb una dictadura que amb una democràcia i, perdoneu-me, però crec que vivim en una democràcia, jove, però en una democràcia, tot i que, com a l’antiga Unió Soviètica on els comunistes són els únics que poden votar, aquí, els andorrans són els únics que poden exercir aquest dret a vot. I no és la meva intenció, almenys de moment, la d’obrir un debat sobre qui hauria de tenir dret a vot a Andorra (cosa que, personalment tinc molt clara), sinó la de fer veure fins a on ens ha portat l’oligarquia encoberta (i no tan encoberta) que tenim al país i tot allò que ens veiem obligats a callar per por a perdre «privilegis», si no volem dir-ne, drets fonamentals. L’opacitat en les accions dels anteriors governs andorrans i en les de l’actual, mantenint a la ciutadania informada, ha quedat retratada de manera flagrant amb les cagades comeses durant anys en el si de la Caixa que ens ha d’assegurar el nostre futur com a pensionistes. És vox populi que hi ha pensions de solidaritat que, fa molts anys, s’estan pagant a persones que tenen i sobrepassen el salari mitjà del país. Tots nosaltres tenim amics i veïns… Som humans i podem errar, però per quin motiu no es comuniquen aquestes errades als representants (votats pels treballadors) que tenim al Consell d’Administració? Les úniques eleccions a Andorra on tothom en edat de treballar pot votar independentment de la seva nacionalitat i els representants electes no saben res? Volem donar internacionalment una imatge de democràcia viva i real? Doncs, una altra cagada més que ratifica l’oligarquia en la qual vivim. És també vox populi que es donen beques a persones que formen part d’aquesta oligarquia i es deneguen a d’altres que en tenen menys, què no en formen part. Es podria aprofitar que som un petit país per mirar cas per cas i repartir la riquesa de manera més equitativa? Clar que es podria fer! Interessa? No, no en fan ni cass. Continuem amb la «vox» del poble, al que no fan ni cass: tenim membres de l’oligarquia imperant que, gràcies al seu poder econòmic, col·leccionen articles de luxe (hi tenen dret, totalment legítim) que, en el moment que no caben a casa, decideixen utilitzar la seva influència per obrir un espai on tothom pugui gaudir-ne però, això sí, mantenint-ho amb diners públics. I que ningú digui res per què, no faran ni cass. Cal què ho diguem? No els hi passarà res perquè són els que manen, els que tenen el poder econòmic i, desenganyem-nos, no ho posaran gens fàcil per què alguns amb una visió diferent puguin decidir sobre les seves possessions i manera de fer, per què no formen part del cercle què durant anys han anat construint. Tot i això, ho continuem intentant, continuem rebent crítiques continuades dubtant dels nostres objectius i de la nostra manera de veure les coses. Ens ho posen difícil, però no defallirem perquè volem una democràcia real, no una oligarquia encoberta en la qual no ens fan ni cass.