Les persones què em coneixen i m’han fet confiança en aquesta nova etapa com a coordinadora del comitè local d’Andorra la Vella i en les etapes anteriors saben quins són els meus objectius. En paral·lel a les funcions intrínseques dins del càrrec, m’agradaria optar per una comunicació fluida i continuada amb l’afiliació del meu partit, fent-la partícip de tot allò en què puguem incidir al comú d’Andorra la Vella, capitanejat pel nostre anterior coordinador del comitè local. Tot i això, he de reconèixer que la meva motivació per escriure aquesta columna ha estat aquelles persones què no em coneixen de res o què creuen conèixer-me arran de la notícia i, fins i tot, per la meva tasca sindicalista. La passada setmana vaig acceptar la proposta de fer-me càrrec de la coordinació del partit on milito des del moment, ara fa quatre anys, en què vaig recollir el meu passaport andorrà: el Partit Socialdemòcrata d’Andorra. Poca gent d’ençà que vaig arribar al nostre país, ara fa trenta-set anys, han motivat la meva entrada en política i implicació en temes socials com les dues actuals conselleres generals del meu partit què tenim la sort de tenir actualment i, ambdues, provinents del mateix món professional que el meu, l’ensenyament. Aquesta és la meva real vocació i en la que fa disset anys que treballo, encara de professora interina. Les inquietuds polítiques i socials les tinc des de sempre, però el temps m’ha arribat a donar la raó en el meu raonament sobre l’hermetisme en el qual es trobava, i es troba, Andorra políticament i socialment parlant. «La meva motivació a escriure aquesta columna ha estat la manca d’entesa o dificultat de comprensió d’un sector (mínim, he de dir) de la població que sota un pseudònim s’atreveix a emetre judicis de valor, insults i fal·làcies sobre mi i els meus» En el moment en què em converteixo en mare s’agreuja la meva necessitat d’intentar canviar les coses, sense perdre de vista què ‘no soc ningú’ fora de les aules i de casa meva: no tinc cognom i no soc de ‘Cal ningú’, però els meus fills han nascut aquí i m’estimo la gent què viu en aquestes valls com l’andorrà més andorrà. Sí, el primer que vaig fer després de sortir de l’edifici administratiu de Govern amb el meu passaport va ser afiliar-me al PS. Vaig pensar què, per millorar la situació d’aquells i aquelles què viuen i treballen al país i donar resposta a la situació què havia de venir i què no em semblava justa ni correcta, afegint la preocupació pel futur dels meus fills, havia de fer alguna cosa i implicar-me en tot el que pogués per intentar canviar la situació. No únicament vaig afiliar-me al partit que millor em representava sinó que, amb gent amb qui compartia les mateixes inquietuds laborals, vaig llançar-me a formar part del comitè del Sindicat de l’Ensenyament Públic d’Andorra (SEP), del qual encara formo part. Com he dit a l’inici, la meva motivació a escriure aquesta columna ha estat la manca d’entesa o dificultat de comprensió d’un sector (mínim, he de dir) de la població que sota un pseudònim s’atreveix a emetre judicis de valor, insults i fal·làcies sobre mi i els meus. Potser és el moment que hom pensi quin és l’objectiu d’aquest tipus de comentaris o, si més no, què es vol aconseguir (per donar una mica de sentit allò que alguns i algunes arriben a escriure…). No entraré en ‘batalla’, tot i que m’agradaria que en el moment que aquests patriotes tenen la voluntat d’expressar la seva opinió respecte a la meva persona pensin què hi ha gent que fa les coses o s’implica en projectes simplement perquè creu que tot es pot millorar i no es busca res a canvi. Perquè tant en la meva feina al sindicat com en la nova tasca què m’espera com a coordinadora del comitè local d’Andorra la Vella no hi ha cap benefici econòmic, únicament el de fer les coses el millor possible i per tothom qui s’ho mereix. Costa d’entendre que algú pugui implicar-se en projectes polítics ‘por amor al arte’, en soc conscient, però sí, aquestes persones existeixen, tot i que no tothom s’ho cregui. Imagino que la vida ens ha tornat desconfiats o no ens ha tractat de la millor manera o simplement volem el benefici individual i els altres ens importen poc, pot passar… Però bé, cadascú amb allò que és seu i no us preocupeu, ‘haters’ amb pseudònim, que no soc ningú i no heu de patir. Això sí, si en algun moment he pogut fer alguna cosa què considereu bona per vosaltres, gaudiu-la! Jo no guanyo res, la guanyem tots i totes.