Per ajudar els que més ho necessiten, com deia un Antoni Vidal que, com fa ja una pila d’anys, s’encarrega de cantar la subhasta. I recitar uns versets. Perquè entre licitació, sorteig i ball -de l’Esbart Santa Anna, quedi clar-, Vidal aprofita el temps per fer-hi encaixar alguns poemes. La majoria recitats de memòria, com el que fa que abans de ser parròquia, les Escaldes ja eren la pubilla del Principat. Ho va escriure Rosendo Marsol, en Sícoris, el pare de la totpoderosa ministra de moltes coses en l’actual. Si Vidal, el subhaster, ha començat recitant Marsol, ha acabat llegint un poema de fa una decenni llarg d’anys escrit per un veí de la parròquia, un Serafí Miró que no passa per bons moments i a qui l»Antòniu’ li ha volgut dedicar la lectura dels seus versos. Els de Miró. No era la tasca principal de Vidal, és clar. La frase més repetida, no hi ha dubte, és la de cada any: «Qui en dona més.» O «qui me’n dona més», segons bufés el vent. Pel primer dels lots, Vidal ha estat moderat, i ha iniciat la licitació en 20 euros. Però després s’ha animat i de 100 ja no ha baixat. Hi ha hagut adjudicacions per a tots els gustos. Però de 250 euros no han baixat. I de 370 tampoc no han passat. En fi, que per la via de la subhasta s’han recaptat 3.300 euros. I per la dels sortejos, se n’hi han afegit 2.865 euros més. Fet i fet 6.165 euros que superen amb escreix allò que es va sumar ara fa un any, quan es van arreplegar 4.280 euros. «Un èxit absolut», deia la cònsol, Rosa Gili, al terme de l’acte. A l’inici dels Encants s’havia atrevit a pronosticar que feia bon temps -i el feia, és clar que sí-, però sota el porxo de Sant Pere Màrtir, on duia els comptes i feia de notària que tot anés bé al costat de Magda Mata, consellera, com consellers hi havia a la plaça, perquè gairebé hi eren tots, el fred l’ha començat a corprendre. Sort del solet que ha aparegut abans d’hora, just abans del piscolabis. Just després d’una de les actuacions de l’esbart, la del cos de dansa. La dels grans, vaja. Que els petits ja havien fet les delícies dels seguidors de la festa. Molts, és clar, pares de la canalla que dansaven ‘El ball de la civada’ per citar-ne només un. Va, sí, i ‘La tresca’. En fi, danses tradicionals com tradicionals són els Encants. Però amb elements per fer-los més de tots. Es fa un acte tradicional però amb una «transició» cap a una altra cosa. Curt i ras, això de la subhasta dels Encants era perquè quatre lloctinents, els rics del poble, vaja, poguessin fer una mena de donatiu als necessitats. I a canvi se’n duien quatre donges i tres bringueres. I unes orelles de peu a la sala i tres pans rodons, per dir alguna cosa. I ara si fa o no fa seria el mateix. Perquè anar sumant euros a la subhasta no tothom ho pot fer. Potser els electes comunals, que animaven el ‘cotarro’ i algun euret hauran hagut de rascar-se la butxaca. Els de la minoria -Gemma Bofarull i Gabriel Guerrero en aquest cas- han esta més de sort. Els han beneficiat dos dels sortejos. En efecte, s’han posat en joc disset lots. Uns quants pel mètode de la subhasta tradicional, uns quants adquirint butlletes i participant d’un sorteig. Més obert al poble pla. I el poble ha respost corejant les danses de l’esbart, seguint les mans innocents dels infants triats a l’atzar i tafanejant qui era que en donava dos-cents i qui era que ho aixecava fins a dos-cents cinquanta. En fi, uns Encants de rècord. I l’any que ve, a veure qui en donarà més. [related:galleries:1:{orientation:vertical}]